Llegeixo amb tristor la nova publicació
de l’Institut d’Estudis Autonòmics, “Justícia i legalitat de la secessió.
Una teoria de l’autodeterminació nacional des de Catalunya”. En tenir-ne
noticia m’ha vingut una ràfega d’optimisme, que ha durat ben poc. En el seu
epígraf 1.5.7 sobre els “drets històrics” (als quals dedica escassament dues
pàgines) m’ha caigut l’ànima als peus. Resum: No són rellevants. De fet, fins i
tot és discutible que tinguéssim un estat.
És ben bé que la Real Academia de la
historia, l’agència borbònica de reconstrucció del discurs públic i del
políticament correcte, pot estar contenta de la seva feina de desmuntatge de
les identitats no-castellanes.
En Pau Bossacoma recull amb els braços oberts la
teoria (encara discutida entre els historiadors) de què abans del Tractat de
Westfàlia (1648) no es pot parlar d’estats. Però és que, a més, hi passa per
sobre sense ni tant sols entrar-hi. Al 1648 el Principat i Comtats (com el
Regne de València i el Regne de Mallorques) tenien legalment vigents les seves
estructures i sistema polític; encara que aleshores Catalunya s’hagués vinculat
al regne de França, i que les seves institucions estiguessin condicionades pel
context bèl·lic de la guerra amb Castella.
Encara més: un cop finalitzada la guerra
dels Segadors, al 1652, les estructures polítiques i jurídiques del Principat
es van mantenir —intervingudes, això si—i no foren abolides fins al 1716. Unes
estructures que —recordem— tenien 433 anys d’existència, pel cap baix. I què és
això? Pols?
Au va, home! ...si fins les cançons d'aquell moment tenien ben clar on es coïen, de veritat, els llonguets (escolteu aquí).
Així... ¿només podem anomenar “estats” a
les organitzacions polítiques nascudes després de 1648? Em sembla poc
consistent, sincerament. Més aviat selectiu i tendenciós per afavorir aquells
Estats-Nació que tants pobles tenen amarrats dins les seves pútrides entranyes.
I una nota més sobre el llibre: Després de dir que el factor històric no importa, ens regala més de seixanta pàgines sobre Primeres i Segones Guerres
Mundials i altres referències al passat. Evidentment aquell passat on estàvem
fagocitats dins el regne borbònic de la Castella gran (eufemísticament dit
“Espanya”).
De mica en mica aquest discurs ja no em
sorprèn, considerant el context i les autoritats que promocionen aquest
treball: els de la procrastinació política de regust poltrònic. També dels
profetes del nou estat català(?) en forma de mini-Espanya Chupiguay:
sense identitat, sense llengua, sense sang (en tant que autoestima), ni instint de defensa pròpia. Un paradís de seques amb botifarra on les fonts rajaran ratafia amb finito i ballarem sardanes interpretades amb djembé, regalant-nos amb el català infecte de Víctor Amela. Ja hi ha la polèmica amagada de la relegació a un segon pla
la llengua pròpia del país: el català. Ara sembla que també s’estimula i es
recompensa (perquè aquest assaig va rebre ex aquo el V Premi Josep Maria
Vilaseca i Marcet) el cultiu de la desmemoria, o els jocs de mans i llançament
de pedres en taulat propi.
 |
| Font: Institut Cartogràfic de Catalunya |
Té certa retirada a la construcció que
van fer els pares de la pàtria al segle XIX, aquells que acabarien configurant
criatures polítiques com la Lliga Regionalista i companyia. Una gent que va
orquestrar la reprogramació de l’imaginari col·lectiu, oferint la imatge d’un
país d’indústries i botiguers que menystenia conscientment el seu passat
combatiu. Una operació que tant sols va aconseguir que els altres ens
seguissin apallissant i exterminant, mentre obteníem el vergonyós rèdit de ser
vistos com una colla d’interessats i covards per una part important de l’opinió
pública exterior.
Sense memòria no es pot construir res de
bo. I el passat és per poar-lo, en tot allò que tingui de positiu. No per amagar-lo o fer-lo bonic a la manera de veure d'ara. La futura
república s’ha de basar per damunt de tot en la voluntat democràtica del poble de
Catalunya, és cert, però també en la llengua i (encara que sigui en segon
terme) en la consciència del nostre passat i d’aquelles formes polítiques que
vam saber trenar i de les que podem estar prou orgullosos. D’aquí la
importància d’afinar-ne una visió correcte, ni massa abatuda ni massa
triomfalista.
Els promotors de la mini-Espanya Chupiguay
són brodats al perfil que denunciava Erik Hobsbawm al 1995, parlant de les generacions de finals del segle passat. Ho trobareu en el
capítol introductori de la seva obra “Visión panorámica del Siglo XX”:
La
destrucció del passat, o més aviat dels mecanismes socials que vinculen
l’experiència contemporània de l’individu amb els de les generacions anteriors,
és un dels fenòmens més característics i estranys de les acaballes del segle
XX. En la seva major part, els joves, homes i dones, d’aquest final de segle
creixen en una mena de present permanent sense cap mena de relació orgànica amb
el passat del temps en què viuen.
(traducció pròpia a partir de la citada
edició castellana)
Un present, desgraciadament, massa amic
de la ignorància i la diversió estèril i efímera. Un adob
feble i adulterat de ben segur que no farà gaire bona collita.
Si us plau, no permeteu que ens prenguin
el pèl!
