LA FAL·LÀCIA DE L’EQUIPARACIÓ (de 1936 a 2017)

En els darrers temps s’ha posat de moda una falsedat, especialment entre aquells que volen semblar “equidistants” o desapassionats, per dir-ho d’alguna manera.

Aquesta moda és la de equiparar SEMPRE i en QUALSEVOL circumstància dos bàndols, quan estan enfrontats. Per ells sempre n’hi tant d’un com de l’altre. Si un és violent l’altre també ho és... i en el cas que no ho fos, doncs... “SEGUR que també ho serà”. Apa, entoma-la!

Una mirada un poc crítica veurà aviat que no és cap exercici de raonament: és una simple fal·làcia per escombrar cap a casa i simular una pretesa objectivitat.

Deia que en els darrers temps està en voga, i això no vol dir que l’artifici no vingui de lluny. Només cal veure la visió que transmeten els manuals d’història del Règim del 78 sobre la Guerra Civil Espanyola, que ràpidament va ser assumida i difosa per la cultura: novel·les, sèries, cinema...

El discurs oficial diu que era una guerra entre iguals... és més, entre germans. L’any passat es va estrenar la pel·lícula catalana “Ebre, el bressol de la Batalla”. Doncs bé, l’actriu principal al cap de pocs segons d’entrevista al telenotícies ja va disparar el tòpic. Encara avui la sento “va ser una guerra entre germans”. El cap se’m va revoltar: “Guerra entre germans? Però què diu ara?”; “...entre germans de qui? ...els germans es comporten així?”

Es perfectament possible que hi hagués alguns casos aïllats de famílies dividides, però REDUÏR el conflicte a un brega familiar, amb el tot vessament de sang, la repressió i el dolor de tanta i tanta gent... em sembla molt i molt frívol. Aquells generals, capitans i fins i tot capellans genocides no tenien germans o tiets al bàndol republicà. I si els hi haguessin tingut... pobres d’ells.  La història post-Transició s’erra: voler pacificar o perdonar està bé,  però mentir amb aquest desvergonyiment és una mala base de la qual alçar-se.

No eren dos germans. Un dels bàndols era l’exèrcit: els militars (excepte la flota). L’altra la gent corrent: oficinistes, carnissers, carters, paletes, tramviaires, etc..

Un bàndol estava ben proveït d’efectius i armament, i del més modern. L’altra vivia bloquejat per les presumptes potències democràtiques de l’època i fins al final del conflicte es va nodrir d’homes i dones sense coneixements militars.

Aquell exèrcit traïdor (al jurament de fidelitat a la pàtria) van desembarcar a la Península assassinant, perseguint, violant, empresonant i reclutant a la força. Era una força aparentment imparable i això va disparar una reacció terrible en la rereguarda republicana, que en cap moment va estar al nivell de la feixista. Les matances de Badajoz, de Granada, de la carretera de Màlaga, de Gernika, el bombardeig constant de Barcelona... no van tenir cap parió (afortunadament) des del bàndol republicà. És que ni tant sols es va plantejar.

Com es pot pretendre que eren iguals? Que eren equiparables?

Bàsicament forçant la situació per fer-hi cabre la teva teoria d’equiparació automàtica, passant pel sobre de fets i dades. Eren equiparables perquè així ha de ser. I punt.

Si traiem el vel de l’equiparació i mirem els fets, la Guerra Civil espanyola va ser una carnisseria perpetrada per l’exèrcit espanyol contra la població civil. Va ser una festa dels aliats de Hitler per provar el seu armament i la seva falsa gallardia (que s’acabaria just quan es trobessin davant de militars professionals a la Segona Guerra Mundial). I encara pitjor: si al segle XIX en les innombrables guerres entre el govern central i els carlins (els que equivaldrien al bàndol nacional al 1936) en acabat el conflicte hi havia indults (i fins i tot incorporació d’oficials del bàndol perdedor a l’exèrcit oficiós), entre el 1939 i el 1978 això no va passar de cap manera. Va haver-hi un règim de terror incontrolat, una societat oprimida, fosca i trista on els guanyadors revengistes van humiliar, torturar i assassinar els perdedors gairebé fins al final. I no parlem de les famílies que encara tenen parents a les cunetes.

Insistim: eren dos bàndols iguals? Eren germans? DE CAP DE LES MANERES.

I ARA, A 27 DE SETEMBRE DE 2017, en plena acció repressiva de les forces d’ordre públic espanyoles seguim escoltant el llest de torn amb cançonetes per l’estil, en referència a l’equiparació del bàndol estatal i unionista amb el bloc independentista o tant sols el govern de la Generalitat. I aquesta aparent distància objectiva fa forat. Només cal sentir el típic indepe crèdul “en el nostre bàndol també ho hem fet malament...”. Tot falsa aparença de modèstia, uns grams d’ignorància i una baixa autoestima.

L’estat unionista, “ells”, han repartit el NO a tort i a dret. Ells han entorpit la discussió parlamentària amb demandes judicials. Ells boicotegen des del propi estat el creixement del país, coartant l’aeroport i el port de Barcelona i les infraestructures de comunicació. Ells han abusat del TC: fins i tot les decisions del parlament català que podrien ser legals al seu sedàs (i que són operatives en altres parlaments) ens les han tombat en aquella pantomima de tribunal. Ells reconeixen en la intimat haver-nos retallat la sanitat, la salut de tots, per pressionar. Ells ens porten milers de policies, que ixen dels seus pobles victorejats pels seus veïns per venir a reconquerir el Principat.

Front això... nosaltres què tenim. Urnes? Enganxines? Estelades? Gralles? Mossos indecisos? Un poc de tot això i... RES MÉS. Segur que tant és un bàndol com l’altre?

Set anys sortint al carrer centenars de milers de persones, amb ordre i cordialitat, fins i tot sense causar desperfectes ni brutícies innecessàries (a diferència de moltes celebracions esportives, inferiors en assistents). Al bàndol unionista ja hi comencem a comptar les manis feixistes, que a Barcelona en un sol cop van causar més víctimes i desperfectes que en tot aquest temps de moguda indepe. Segur que ens hi poden equiparar?

DONCS NO. A mi no em prendran el pèl. I espero que a vosaltres tampoc.

RAMON RIERA FONT

Jocs de mans i Llançament de pedres en teulat propi, dins el Discurs secessionista

Llegeixo amb tristor la nova publicació de  l’Institut d’Estudis Autonòmics, “Justícia i legalitat de la secessió. Una teoria de l’autodeterminació nacional des de Catalunya”. En tenir-ne noticia m’ha vingut una ràfega d’optimisme, que ha durat ben poc. En el seu epígraf 1.5.7 sobre els “drets històrics” (als quals dedica escassament dues pàgines) m’ha caigut l’ànima als peus. Resum: No són rellevants. De fet, fins i tot és discutible que tinguéssim un estat.

És ben bé que la Real Academia de la historia, l’agència borbònica de reconstrucció del discurs públic i del políticament correcte, pot estar contenta de la seva feina de desmuntatge de les identitats no-castellanes.

En Pau Bossacoma recull amb els braços oberts la teoria (encara discutida entre els historiadors) de què abans del Tractat de Westfàlia (1648) no es pot parlar d’estats. Però és que, a més, hi passa per sobre sense ni tant sols entrar-hi. Al 1648 el Principat i Comtats (com el Regne de València i el Regne de Mallorques) tenien legalment vigents les seves estructures i sistema polític; encara que aleshores Catalunya s’hagués vinculat al regne de França, i que les seves institucions estiguessin condicionades pel context bèl·lic de la guerra amb Castella.

Encara més: un cop finalitzada la guerra dels Segadors, al 1652, les estructures polítiques i jurídiques del Principat es van mantenir —intervingudes, això si—i no foren abolides fins al 1716. Unes estructures que —recordem— tenien 433 anys d’existència, pel cap baix. I què és això? Pols?

Au va, home! ...si fins les cançons d'aquell moment tenien ben clar on es coïen, de veritat, els llonguets (escolteu aquí).

Així... ¿només podem anomenar “estats” a les organitzacions polítiques nascudes després de 1648? Em sembla poc consistent, sincerament. Més aviat selectiu i tendenciós per afavorir aquells Estats-Nació que tants pobles tenen amarrats dins les seves pútrides entranyes.

I una nota més sobre el llibre: Després de dir que el factor històric no importa,  ens regala més de seixanta pàgines sobre Primeres i Segones Guerres Mundials i altres referències al passat. Evidentment aquell passat on estàvem fagocitats dins el regne borbònic de la Castella gran (eufemísticament dit “Espanya”).

De mica en mica aquest discurs ja no em sorprèn, considerant el context i les autoritats que promocionen aquest treball: els de la procrastinació política de regust poltrònic. També dels profetes del nou estat català(?) en forma de mini-Espanya Chupiguay: sense identitat, sense llengua, sense sang (en tant que autoestima), ni instint de defensa pròpia. Un paradís de seques amb botifarra on les fonts rajaran ratafia amb finito i ballarem sardanes interpretades amb djembé, regalant-nos amb el català infecte de Víctor Amela. Ja hi ha la polèmica amagada de la relegació a un segon pla la llengua pròpia del país: el català. Ara sembla que també s’estimula i es recompensa (perquè aquest assaig va rebre ex aquo el V Premi Josep Maria Vilaseca i Marcet) el cultiu de la desmemoria, o els jocs de mans i llançament de pedres en taulat propi.

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

Té certa retirada a la construcció que van fer els pares de la pàtria al segle XIX, aquells que acabarien configurant criatures polítiques com la Lliga Regionalista i companyia. Una gent que va orquestrar la reprogramació de l’imaginari col·lectiu, oferint la imatge d’un país d’indústries i botiguers que menystenia conscientment el seu passat combatiu. Una operació que tant sols va aconseguir que els altres ens seguissin apallissant i exterminant, mentre obteníem el vergonyós rèdit de ser vistos com una colla d’interessats i covards per una part important de l’opinió pública exterior.

Sense memòria no es pot construir res de bo. I el passat és per poar-lo, en tot allò que tingui de positiu. No per amagar-lo o fer-lo bonic a la manera de veure d'ara. La futura república s’ha de basar per damunt de tot en la voluntat democràtica del poble de Catalunya, és cert, però també en la llengua i (encara que sigui en segon terme) en la consciència del nostre passat i d’aquelles formes polítiques que vam saber trenar i de les que podem estar prou orgullosos. D’aquí la importància d’afinar-ne una visió correcte, ni massa abatuda ni massa triomfalista.

Els promotors de la mini-Espanya Chupiguay són brodats al perfil que denunciava Erik Hobsbawm al 1995, parlant de les generacions de finals del segle passat. Ho trobareu en el capítol introductori de la seva obra “Visión panorámica del Siglo XX”:

La destrucció del passat, o més aviat dels mecanismes socials que vinculen l’experiència contemporània de l’individu amb els de les generacions anteriors, és un dels fenòmens més característics i estranys de les acaballes del segle XX. En la seva major part, els joves, homes i dones, d’aquest final de segle creixen en una mena de present permanent sense cap mena de relació orgànica amb el passat del temps en què viuen.

(traducció pròpia a partir de la citada edició castellana)

Un present, desgraciadament, massa amic de la ignorància i la diversió estèril i efímera. Un adob feble i adulterat de ben segur que no farà gaire bona collita.

Si us plau, no permeteu que ens prenguin el pèl!

POTINEJANT EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL II: LA INTERFERÈNCIA EN EL SISTEMA D’ASSIGNACIÓ DE CÀRRECS POLÍTICS DE L'ANTIC ESTAT CATALÀ

Continuant (i tancant) les disquisicions sobre la potineria de l’espanyolíssim Partido Popular en les seves martingales característiques per evitar una secessió del Principat de Catalunya, destaca la reforma del Tribunal Constitucional a la que ens referíem en un article anterior. L’objectiu d’aquesta martingala és poder fer saltar el president electe de la Generalitat que gosi fer algun pas en proclamar un estat basat en la sobirania del nostre poble. Ras i curt.

En l’altra ocasió vam parlar de la manipulació d’un Alt Tribunal: la Reial Audiència de Catalunya, entre els segles XVII i XVIII.

Avui, tractant la mateixa època, parlarem de la degeneració del sistema d’assignació de càrrecs, tant polítics (consellers de la Generalitat o regidors dels Consells municipals (1)), com els que avui en diríem funcionarials. Que ningú s'esveri: no era cap sistema democràtic, era un sorteig. 

En tot cas, tenia més garanties de legalitat i de control que no pas la designació a dit pel monarca, com s’usava a França o Castella. Com a mínim assegurava la independència dels càrrecs respecte al poder central. Un aspecte vital, si tenim en compte que la funció de molts d’aquests càrrecs era sobretot vigilar els funcionaris reials, que en la seva feina diària no violessin les lleis pròpies del Principat i Comtats.

El sistema s’havia establert en època de Ferran II el Catòlic, des de finals del segle XV. I perquè un sorteig?  Hem de pensar en els Capuletos i Montescos de Shakespeare. Era una època on les ciutats es dividien sovint en lluites de bàndols, uns certs partits que defensaven interessos “de clan”, més que no pas opcions polítiques. A la Corona d’Aragó eren molt greus, especialment al Principat i Comtats i al Regne de València. Per això el darrer comte-rei de la casa Trastàmara va promocionar el sistema de sorteig.

Els noms dels candidats eren anotats en un llibre de nom bellíssim: el Llibre de les Ànimes. Eren seleccionats conforme a la voluntat dels càrrecs sortints o —cada vegada més— mitjançant comissions més o menys neutrals. El dia de les “eleccions” es transcrivien els noms en petits pergamins, que s’enrotllaven.  Cada rodolí es posava dins d'una boleta de cera calenta, perquè no es poguessin obrir. Llavors es ficaven dins d’un saquet. Per això, sovint es parla de <<insacular>> o de <<desinsacular>>, a l'hora de posar o treure alguna persona del sac del sorteig, o de la llista del Llibre de les Ànimes. El dia de les eleccions un nen treia els rodolins encerats i així —un a un— s’anaven assignant els càrrecs.

ESCAC A CATALUNYA? 
En el cas del Principat, després de la guerra dels Segadors, a part de la nefasta partició del nostre país l’altre gran mal va ser que Felip IV de Castella va decidir confirmar les lleis catalanes però reservant-se la capacitat de filtrar les persones que podrien entrar en els sortejos, en aquests Llibres de les Ànimes.

Des de 1652 la Generalitat i els Consells municipals estaven obligats a enviar la llista de seleccionats a Madrid, al Consell d’Aragó. Allà acceptaven o refusaven els candidats, i sovint n'acabaven proposant d’alternatius, en comptes dels que hi havia a la llista. En les primeres dècades encara tenien la decència d’al·legar motius polítics clars, però de mica en mica van anar posant excuses d'allò més absurdes o indecents. Al final ja no s'amagaven de canviar directament els candidats proposats per les institucions catalanes pels que volia el Comte de Barcelona (el rei castellà).

Amb aquesta modificació de les lleis catalanes, imposada per la força de les armes, el monarca castellà i els seus consellers esperaven poder castigar o recompensar els polítics catalans i així anar recol·lectant fidelitats entre les classes dirigents. En aquesta línia, una altra mesura de gran impacte era la capacitat del rei per desinsacular a algú que ja estava exercint el càrrec. Aquesta persona era destituïda i no podia ser sortejada fins que fos considerada apta per la cort de Madrid. Heus aquí una versió barroca del que avui volen fer amb Artur Mas o qui sigui que surti escollit nou president de la Generalitat de Catalunya, aquest 2015, si no fa cas de la veu dels amos de la Villa y Corte.

Addicionalment, el mateix sistema creava una «porta del darrere». Si algú no era escollit per les comissions catalanes encarregades de la selecció, o bé una vegada i una altra era refusat pel Consell d'Aragó, sempre podia enviar una petició al monarca que, en acceptar, passava el demandant a la llista dels “seus” candidats. Com pot entendre el lector, això va degradar el prestigi i poder dels dirigents catalans, ja que les persones que aquests havien refusat tenien una via alternativa per accedir al sorteig, deixant els dirigents locals amb un pam de nas. L’efecte no era gens casual.

UN TRET QUE ES VA QUEDAR AL CANÓ
Però l'invent va demostrar tenir un doble tall perquè, si bé va aconseguir augmentar els fidels i —alhora— crear un cert canguel·lo entre la casta nostrada, va ser també un motiu constant de desgast de les relacions entre els grups dirigents de la Catalunya mutilada i el monarca castellà. Al capdavall, les classes dominants del país (haguessin lluitat en contra o a favor de Felip IV durant la guerra dels Segadors) van mantenir-se fermament partidàries del sistema legal i constitucional del país, sense baixar del burro.

Van mantenir una ferma insistència: en 46 anys es registren fins a 8 ambaixades  cap a la cort de Madrid (2), amb tota la pompa i enrenou, per demanar el retorn de les insaculacions (i altres dignitats, privilegis i fins i tot propietats confiscats al 1652).

Aquest estira-i-arronsa va provocar encara més rancúnies i malentesos entre polítics castellans i catalans, sobretot perquè des de 1652 la Generalitat, el Consell de Cent i les corporacions municipals catalanes van estar combatent contínuament als francesos i defensant la frontera, sense rebre mai cap mena de recompensació ni reconeixement. Alhora havien de mantenir un munt d’oficials i soldadesca que estaven en continu retrocés front la força cada vegada més formidable dels Borbons francesos.

Si afegim a tot plegat que entre les classes populars, malgrat l’analfabetisme evident, hi havia una certa consciència i un cert coneixement del que significaven les lleis catalanes (quan li interessava la pròpia Generalitat no se n’estava gens de recordar-les-hi), veiem clar que s’estava coent un autèntic polvorí.

Al 1687 el xoc estava servit. Crisi al camp i excés de soldadesca sobre el país, amb el pretext de les intermitents guerres amb França. Emmig de la tensió la Cort de Madrid va exercir el poder de desinsaculació i va destituir el president de la Generalitat d’aleshores: Anton Saiol de Quarteroni i Ponce de León (membre d'un dels clans nobiliaris més importants del Principat i del Regne de Granada). També alguns càrrecs més: Daniel Saiol, assessor  i germà petit del president; Josep Ciges, oïdor militar; Lluís de Valencià (assessor); i Jeroni Ferrer (assessor).

Els ministres castellans els van destituir i van prohibir que poguessin ser escollits una altra vegada. El motiu era una carta que el President havia enviat al Rei, malgrat la prohibició del Marquès de Leganés, virrei d’aleshores. Aquesta carta s’acompanyava d’un memorial (informe) dels maltractaments i les extorsions dels soldats dels terços. L'informe l'havia elaborat a partir d’un seguit de cartes dels representants municipals. El President de la Generalitat demanava solucions. Déu n’hi dó, quin delicte. Per acabar-ho d’adobar, quan els afectats anaren a Madrid, a demanar audiència, foren detinguts.

Prova de la consciència política de la ruralia del país i les classes populars d’algunes ciutats és que de mica en mica es va anar articulant una revolta pagesa (els anomenats “barretines”) que gairebé esborra la presència militar hispànica al Principat. Estaven informats dels seus drets i de les lleis catalanes i n’exigien el compliment. En el trienni 1687-1689 la reacció del camp va ser cada cop més radical i exitosa. Tant, que va acabar espantant les classes dirigents del país que els trairen i, aprofitant una nova guerra amb França, van col·laborar en la seva repressió.

CONSEQÜÈNCIA FINAL
Però això no va interrompre la lluita per recuperar les insaculacions. La pugna va continuar fins al punt que va ser decisiva en un dels moments més transcendentals de la història del nostra país: la guerra de Successió.

De fet, si tradicionalment s’havia estudiat l’entrada dels catalans a la Guerra de Successió (1705-1714) com una manera d’intervenir en la política “d’Espanya” (3) les investigacions més recents apunten com una de les causes més importants de l’aposta catalana per l’Arxiduc Carles el fet de recuperar i consolidar la situació política de 1640, i fins i tot millorar-la (4). Especialment recuperar les insaculacions.

És a dir: no volien canviar la Monarquia Hispànica sinó consolidar la sobirania de l’Estat Català i sobretot la capacitat de les institucions del Principat per regular els negocis, la navegació, les tropes i les obligacions militars. En les Corts de Felip V (al 1701) es va fer un intent de recuperar les insaculacions. Aquesta temptativa va generar una gran polèmica (en unes corts ja de per si enverinades pels aristòcrates castellans que acompanyaven el jove sobirà). Al final el Borbó va fer concessions prou generoses  però no va voler-se desprendre d’aquesta formidable capacitat de filtrar el futurs càrrecs públics catalans, i així es va guanyar un partit contrari.

Finalment, les insaculacions es recuperaren al 1705, amb les Corts del nostre Carles III, l’Arxiduc (5). I encara, reservant-se alguna petita excepció. L’estat de guerra no va permetre un desenvolupament clar dels nomenaments de càrrecs i la victòria final de la barbàrie, al 1714 va acabar de liquidar aquell punt de llum, aquella petita esperança nascuda al 1705, de recuperar i perfeccionar la sobirania completa l’Estat català.

Arribaven temps foscs.



NOTES:

(1) A l’època es feien servir altres noms per aquests càrrecs. Els consellers de la Generalitat eren sis: tres diputats (encarregats de la política) i tres oïdors (encarregats dels comptes). No treballaven per temàtiques sinó que eren escollits en funció de les tres classes socials que tenien participació activa en la política del país: la noblesa, les classes dirigents de les ciutats “lliures” i els alts càrrecs eclesiàstics (bisbes, abats i capítols catedralicis). A les ciutats no hi havia “regidors” sinó, segons les lleis pròpies de cadascuna, “jurats”, “consellers”, “paers”, etc.

(2) Es van dur a terme els anys 1653, 1654, 1657, 1660, 1675, 1678, 1686 i 1698. Segons el Consejo de Estado, a Madrid, els catalans no mereixien recompensa: «Porque en sus exteriores demostraçiones y en el de sus mismos escritos se está reconoçiendo que aunque mezclan algunas palabras de sumisión y desconsuelo, pero siempre en otras y en el modo conservan la superior y propia estimación de sí mismos, que ha sido en el dictamen del Consejo el origen de tantas desdichas.» Vindria a dir que eren “falsament submisos”. Us sona?

(3) Entre altres, vegeu Ernest Lluch (malaguanyat historiador i també polític del PSOE) o el mateix Ferran Soldevila (sovint titllat de catalanista exacerbat, però que realment va fermar les bases de la nostra història en quant a fets, tant pels historiadors d’aquí com d’arreu).

(4) Especialment el professor Antoni Simon i els seus companys, que després de més de 20 anys d’exploració intensiva de la Història Moderna de Catalunya i d’haver-se transcrit multitud de textos oficials (del Principat i de la Cort de Madrid), diaris personals de pagesos o menestrals, i altres fonts fins aquests anys ignorades, han arribat a aquestes conclusions.

(5) En referència a aquestes últimes corts dels catalans el mateix Felip V, en una carta als seus ambaixadors a Anglaterra durant la negociació de la pau de La Haia del 1713, diu que els catalans després de 1705 havíem quedat «más repúblicos que a (los) ingleses», en clara referència al grau de llibertat que s'havia aconseguit i la potència de les institucions pròpies (dins els estàndards de l'època). Gens sospitós de favoritismes, el monarca ve a dir que Catalunya era perfectament comparable a Anglaterra i Holanda.

SEPARACIÓ???

[post de 17 de setembre]

Una de les bajanades típiques de l'unionisme maldestre, de l'unionisme-papu de la por, és l'afirmació de què ELS INDEPENDENTISTES VOLEM SEPARAR.

Que convertir Catalunya en un Estat sobirà ens separarà dels que viuen a la resta de la Península. És curiós però mai parlen de què ens hagi de separar de la Catalunya del Nord o de França.

No sé si aquests profetes de la desgràcia pretenen que apareixerà un Moisès amb barretina que en comptes de partir el mar, a cops de bastó sísmic burxarà una enorme rasa que separarà el triangle de Catalunya de la resta de territori ibèric. Remant una mica el gaiato fins i tot potser ens fotrà al mig del mar. La imatge és força surrealista i estúpida, com la majoria d'arguments de l'unionisme-papu.

La nostra llibertat no separarà res. Jo encara soc més agosarat, afirmo que de fet ens aproparà a Sevilla, a Coïmbra o a Santiago de Compostela.

Una administració catalana que gestioni el país amb l'objectiu i perspectiva de fer-lo millorar i créixer -i no amb l'eterna por a què Catalunya sigui massa pròspera, i Barcelona pugui fer ombra a Madrid-, el que farà serà millorar les comunicacions i inclús farà mans  per abaratir el cost dels desplaçaments interns i les connexions amb Europa. Així doncs, en comptes d'allunyar i de separar, l'assoliment d'una República Catalana el que farà serà apropar-nos a la resta de la Península, i podrem arribar més aviat i amb més facilitats a Badajoz o a Màlaga. A més d'una manera més barata.

Si parlem del camp de les emocions i sentiments, tot sabem que Espanya és captiva de l'aristocràcia rància, dels señoritos, de la banca desbocada o de les empreses (de servei energètic) esclavistes del poble. Aquesta colla criminal són plegats amos i senyors dels mitjans de comunicació. La veïna Catalunya, sempre serà aquell racó on els espanyols podran editar diaris que parlin de la realitat sense embuts i sense por a ser censurats. Creieu que no ens ho agrairan?