El món està canviant. Hi ha estratègies que tot i no ser massa antigues de
fet s'han quedat antiquades. La reacció de la societat ja no respon als estímuls
clàssics, "de sempre", sinó a allò que és diferent, original. El món ha
canviat molt, i per tant cal canviar les maneres d'impactar-lo. Una paradoxa important
és que potser caldrà "tornar enrera" en algun procedir per tal de què
la campanya per l'autodeterminació tingui major efecte.
Em refereixo al "boca a boca".
En el procés per a l'autodeterminació de la nació catalana —més enllà de
les desvergonyides mentides dels incompetents— hem arribat a un punt molt important.
I precisament perquè és un moment clau no ho podem deixar sols en mans dels polítics.
I això què significa?
Doncs que ens caldrà aportar-hi molt més que no pas el simple fet d'anar
a votar el dia del referendum.
El dret de vot (com els drets laborals) és fruit de la lluita i la sang
de molta gent (si, recordem-ho: la sang); molts homes i dones van haver de fer un
esforç molt dur per poder guanyar un munt de drets (i fins i tot deures) que avui, en una societat embastardida pel consum
i envilida pels mitjans de comunicació venuts o demagògics, ens semblen feixucs,
superficials o que pertanyen a una altra època.
Ells i elles van aconseguir millorar allò que hi havia, van donar-nos un
marc més ample, una societat més participativa i més igualitària (summament imperfecte,
ja ho sé, però millor que abans segur).
Si volem aconseguir una gesta com la seva, si realment volem la independència,
caldrà que tots hi posem més del que estem acostumats.
La majoria parlamentaria fruit del 25 de novembre és una dada engrescadora,
però tant sols és el tret de sortida d'un camí que sens dubte serà molt dur. Després
de l’embranzida inicial, que semblava imparable, ens hem quedat estancats, perquè
per molts que siem mai en serem masses.
Cal trencar aquesta barrera. I tot dependrà de nosaltres. Necessitem que
la societat civil s'hi impliqui més que en cap altre causa o moviment de moda. Caldrà
que nosaltres, tots, hi participem. Perquè és un canvi dels de la categoria que
abans us explicava, és una transformació real de la societat, la més transcendental
en dècades (o potser segles) i com a tal requerirà un esforç titànic, si realment
ho volem fer bé i a la primera.
Als anys 80 ja va haver-hi una transformació d'aquesta mena, a l'estat espanyol.
Morta la fera es va començar a bastir una nova societat, però es va fer sota la
por dels sabres i amb els complexes de quaranta anys de repressió social i identitària.
Amb un començament popular, i al carrer, va anar evolucionant fins que els polítics
van perdre’n el testimoni, amb una mena de tripijoc digne d'un quinqui dels vuitanta.
Van convèncer a la gent que ells continuarien i que culminarien la transformació.
I no va ser així. Va desembocar en un lent procés de degeneració dels governants,
que cada cop més han esdevingut una casta de privilegiats, endogàmica i allunyada
de la realitat que fa trenta anys van jurar que millorarien.
Evidentment no tots són així, crec que la majoria no són així, però el problema
és que aquells que fins ara han tingut el poder
real si que ho han sigut.
No, no ens podem tornar a equivocar, ara cal caminar per la via política,
però sobretot per la via cívica, per la via social. I, per aquells que tant us preocupa
si tenim ressò a la resta del món, dir-vos que seria el major reclam, un ham poderós
i llaminer per a l’opinió pública internacional.
I de quin esforç parlem? haurem d'anar a les esglésies a predicar? haurem
de manifestar-nos cada xxx dies? haurem d'anar a fer porta a porta?
Això depèn de cadascú i de la implicació que vulgui tenir, però el que està
clar és que és importantíssim fer l'esforç de parlar-ne en la nostra vida quotidiana i el nostre tracte amb
l'entorn més immediat. Amics i família. Companys de feina o de classe. Clients.
Gent del gimnàs, del Centre Excursionista, dels cursets de reciclatge...
Cal que tots aquells que per primer cop a la seva vida comencen a vacil·lar
sobre allò que creien etern, ens vegin la confiança i la seguretat als ulls.
Cal escampar, amb tranquil·litat però sense demora, les virtuts de la llibertat,
els beneficis que en podrem obtenir. Cal treure la vena dels ulls d'aquells que
encara no veuen que romandre a Espanya significa senzillament la destrucció de la
nostra cultura, de les nostres arrels i —si tot això els importa un rave— de la
nostra capacitat econòmica. Sota la bota dels governants espanyols estem abocats
a l'atur, a la desinversió, a les infrastructures nefastes i als serveis deficitaris
i incompetents. I ni que volguessin arreglar-los (que no és així) no es faria en
quatre dies. Ja no hi ha temps. Ja hem sigut prou solidaris. I ens ho han
agraït amb incomprensió, fel i agressivitat.
Hi ha un munt de nous recursos que ens aclareixen la situació. Només cal
veure els articles col·lectiu Wilson i la tasca de molts mitjans de comunicació (Vilaweb, Ara o Mai, Nació Digital, El Signular Digital, ARA, el Punt-Avui, i tants que em deixo...). Els hem d'anar escampant en el boca
a boca. De persona a persona. És un tipus de moviment lent, però molt poderós, molt
més influent que les paraules d’un polític davant d’un faristol.
En aquesta tasca de difusió caldrà tenir presents cinc condicions molt importants:
a) Hem d’estar sempre ben informats, buscar bons arguments, contrastables
i no cofoïstes. Cal escampar-los amb convicció. En aquest sentit també cal saber
els arguments dels que pensen el contrari que nosaltres. Hem de ser capaços de desmuntar-los.
b) Cal ser clars i directes: a ningú li agraden les essències, l’èpica
pomposa i les paraules complicades. Cal ser molt concrets i demostrar que toquem
de peus a terra.
c) És imprescindible ser respectuosos en el nostre tracte amb la gent,
pensin el que pensin. Quants imbècils ja estan repartint passaports, crispant als
catalans nascuts fora d'aquí, i fent que un bon nombre d'indecisos s'allunyin de
la nostra il·lusió? quants tanoques fan servir la paraula "nazi" o "feixista"
amb tanta lleugeresa criminal com els espanyolerus que de sempre ens maltracten?
Penseu-hi molt detingudament.
Només podrem convèncer des del respecte.
En el sentit contrari, també cal prendre nota de totes les manques de consideració
i indicis de totalitarisme espanyoler. Cal anar-los guardant al calaix, per poder-lo
denunciar quan calgui.
d) Cal que arribem a tot arreu. Cal que confiem
en el boca a boca o si voleu en el mail a mail. El missatge s'ha d'escampar i ha
d'arribar arreu dins i fora del nostre país. Cada amic que tinguem a l'estranger,
en diferents llengües... iniciatives com el col·lectiu Emma o el col·lectiu Oliba,
o la xarxa internacional que està creant l'ARA, són molt necessàries. Cada cop és
més necessari que tinguem una mínima incidència en la opinió pública internacional,
o com a mínim que la puguem informar directament sense el filtre esbiaixat de Madrid.
Els estudiants erasmus o els lectors de català de les diferents Universitats del món poden promoure'n xerrades
als respectius centres d'estudi. Els residents a l'estranger poden parlar-ne en
reunions de veïns o amb cartes als diaris locals, se'n pot fer difusió a les escoles.
Cal ser especialment creatiu i aprofitar la curiositat natural que puguin tenir
moltes persones.
e) Hem d'evitar fer-nos feixucs. No hem d'insistir o reiterar el mateix
tema o concepte constantment. La independència comporta moltíssimes conseqüències
i com us deia de totes se'n parla o es comenten en multitud de llibres o en
prou articles a internet.
Informeu-vos. Abordeu un dia un tema i al cap de dos o tres dies un de diferent.
Si us fa massa vergonya parlar-ne, imprimiu els articles, copieu part d'aquells
llibres que us convencen... i deixeu-los discretament al menjador de la feina, o
al revister de la consulta... així també podeu fer-ne "difusió silenciosa"
que l'interessat rebrà quan vulgui. Perquè favorables o no, repeteixo, segur que
estan encuriosits.
En conclusió: Positius, incansables i convençuts.
Com més actius siem més aviats serem lliures!