L’ULTIMA CÀRREGA DE LA MOMIOCRÀCIA (I de IV)

Cinc dies i escaig abans del nostre referèndum vèiem astorats i alhora poc sorpresos [si, sé que és contradictori...] tot una colla de vailets bigarrats que marxaven de Huelva acomboiats pels seus sagaços veïns com si anessin a combatre l’ISIS o les forces de Mòrdor. Però venien cap a Catalunya.

Realment, aquesta colla d’herois de full parroquial saben on van? Saben a qui serveixen? ...a Espanya? ...a la justícia? ...a la unitat? ...a la pàtria? ...quina?

Més aviat serveixen un grup d’amos molt més arbitrari, descregut, i sobretot interessat. Una colla deixalla que mou els fils de la Castella Gran amb la més absoluta impunitat des de fa gairebé cinc segles.

Ara que queden quatre dies per la cita més important de la nostra història us en faré cinc cèntims, perquè són d’aquell tipus de dolents que passen desapercebuts fins ben bé el final de la peli. Ull viu, que va de bastos!

INTRODUCCIÓ: LA MOMIOCRÀCIA

A hores d’ara ja hem sentit unes quantes vegades al professor Ramon Cotarelo afirmant que Espanya és una nació fracassada, un estat frustrat. Els fets que us explicaré en aquesta petita sèrie d’escrits mostren  una de les causes més importants, sinó la definitiva, que han provocat aquest esguerro:

L’estat espanyol (i la nació inventada que se’n volia derivar) no és una construcció política feta pel poble i per al poble, sinó per una elit molt exclusiva i amb la finalitat de mantenir-la. Per nodrir, de manera poc dissimulada, uns clans econòmics, burocràtics i aristocràtics eternitzats a la cort de Madrid. Tant eterns, que per ells aquesta pràctica extractiva ja no és cap mena d’estratègia o dèria sinó simplement un dret. Un dret de sang.

El regne d’Espanya no és únic, en aquest sentit, però molts d’altres països (amb major o menor intervenció d’una elit semblant) si que han tingut èxit donant als seus ciutadans un nivell de vida acceptable,  uns serveis i  infraestructures i una estructura legal decents. Han contribuït al progrés tecnològic general, o si més no jurídic i ideològic i deixen algun llegat al món. Fins a la darrera crisi eren estats per enquadrar ciutadà i no per espoliar-lo.

 L’estat espanyol no. El regne d’Espanya ha servit, serveix i servirà a la Momiocràcia, sense preocupar-se ni un instant pels pobles que pretén comandar.

Què hi ha darrera les acusacions al nacionalisme català d’amagar-se darrera la senyera (i avui dia darrera l’estelada)?

Què hi ha darrera les irregularitats flagrants de govern de Madrid en infraestructures i mil i una decisions executives?

Què hi ha darrera la protecció ferotge de la banca?

Què hi ha darrera les esquerres descafeïnades i complaents, combatents per premsa, mar i llei contra tot aquell rival del sistema (especialment el sobiranisme català)?

Què hi ha, en el fons del patriotisme desbocat i quarterer que reflota aquests dies?

Què hi ha, en el fons l’ #Aporellos?

Doncs els interessos d’una colla molt antiga de llinatges i cases de negocis. Una colla sense escrúpols ni altruisme. No estem parlant del vampir Lestat ni del noiet desmenjat de Crepúsculo. Estem parlant de gent real que juga en una lliga per damunt dels nostres caps, i especialment d’aquells poca-soltes que en el sistema espanyol diuen que fan de polítics i pretenen manar. Si, fins i tot a Catalunya (com a mínim fins fa quatre dies).

No és una llegenda ni un faula: és història. D’aquella que no surt als llibres.

imatge dels Reis Catòlics en una moneda castellana

PRIMERA PART: TOT TÉ UN ORÍGEN

Al segle XVI, ben acabada l’Edat Mitjana, tota una colla d’estats governats per diverses famílies reials conflueixen en un sol llinatge. El joc de trons, o una carambola de xurra, van reunir quatre herències de les més substancioses d’Europa en la persona d’un xicot lleig i amb problemes de parla: Carles I de la casa de Borgonya-Áustria-Trastàmara [l’ordre és intencionat].

(que quèeee?)

Tornem-hi: possiblement les quatre herències més importants d’aquell temps (la de la casa de Borgonya, la casa imperial d’Àustria, dels Trastàmara de Castella i dels Trastàmara de Barcelona-Aragó) de cop i volta van passar a ser una mena de super-entitat política, un guirigall burocràtic i institucional que encara avui dia encén debats abrandats entre els historiadors sobre què era realment, com funcionava i qui hi tenia més importància.

EL TRELLAT DE TOT PLEGAT

Pel que a nosaltres ens interessa en fixarem en quins interessos centrals tenia aquesta “nova” casa regnant. Si hi ha algun comú denominador entre tots els governants d’aquell llinatge[i]  va ser l’interès per mantenir al preu que fos  –total... pagava Castella...– les possessions de la Casa de Borgonya.

Ni cristianitzar el món, ni fer del castellà una llengua universal, ni estendre les lleis de Castella o el seu imperi... no no... Si mirem la pràctica política, si mirem les despeses, si mirem els desafiaments i les batalles, i especialment els errors, clarament el primer objectiu era mantenir l’herència borgonyona.

Aquests territoris, també coneguts com Països Baixos, comprenien un mosaic d’estats repartits d’una forma complicada, que anaven des de l’actual Holanda i Bèlgica al nord, passant per Luxemburg, fins a les terres “originàries” de Borgonya al sud. Alguns estaven mig-aïllats i dins del regne de França o les terres de l’Imperi Germànic. De fet, en conjunt eren la xarnera entre aquestes dues potències que sempre s’estaven esbatussant.

Aquesta confederació dels Països Baixos havia estat governada de manera independent en un sistema d’estil parlamentari com el de la Corona catalano-aragonesa, i eren una peça clau en la política europea, malgrat que en la història d’estats d’avui dia li doni poca visibilitat[ii].

No deixa de ser significatiu que l’estendard utilitzat per les seves tropes de la casa d’Àustria (castellanes, valones, napolitanes, sicialianes, etc) fos la creu de Sant Andreu, pròpia del casal de Borgonya i no cap símbol dels estats ibèrics.

Mapa dels territoris bàsics de l'herència borgonyona. Font: Viquipèdia

A MI M’HAVIEN DIT QUE AIXÒ ANAVA DE MÒMIES...

(...Si, si, calma, calma... ja hi arribem.)

Recapitulem: tenim una “nova” dinastia amb un munt de territoris diferents, cadascú prou a la seva. I per aquesta dinastia l’interès bàsic és una franja de territoris molt rics però situats al bell mig d’Europa, entre dos galls que no paren de picotejar-se.

Això és sinònim de guerra. De soldats. D’armament. I de despeses galopants, sempre creixents.

(i tota la pasta, qui la posava?)

Doncs... la Corona de Castella. La part més pròspera, més poblada i més prometedora en el moment de la vinculació de tots aquells territoris. Amb les colònies americanes, un bon nombre de places ocupades al nord d’Àfrica, i esgarrapant de mica en mica els territoris itàlics a la Corona d’Aragó.

Val a dir que Catalunya estava molt tocada per una estúpida Guerra Civil en època de Joan II de Trastàmara, el Sense fe; el Regne de Mallorques cada cop vivia més tensió interna entre classes socials; i el Regne de València estava financerament arruïnat (com a mínim la seva banca) per les despeses i la insolvència del fill del Sense fe: Ferran el Catòlic. I Aragó? ...bé, abans com ara: era Aragó.

(i si Castella era la part més puixant... com és que s’avingué a pagar l’ànec?)

Doncs pels Momiòcrates, vet-ho aquí. Per l’empenta d’aquestes elits en l’imaginari d’un dret de conquesta universal, en una superioritat racial i en un la defensa de la fe vertadera (per ells).

Cal dir que aleshores encara no eren molt mòmios, de fet molts d’ells pertanyien a llinatges aristocràtics que havien sortit a l’ombra dels Trastàmara. Dècades abans de la reunió d’estats, els Reis Catòlics havien aprofitat la Guerra Civil de Castella i les guerres de Granada per arranar l’antiga noblesa i certes ciutats. Després de la victòria havien recompensat generosament els seus aliats.

creu de Borgonya. Font: Viquipèdia.

EL QUEC DE LA FLOR AL CUL

Quan el nét dels Catòlics (Carles I) va arribar a la Península, anava més perdut que un pollastre en un casino, o que un pop en un concurs d’origami.

Envoltat per un consell de borgonyons que en època del seu pare Felip havien tocat prou els cordons; parlant en un francès d’aquell de Brussel·les, no va tenir una bona rebuda a Castella, i aviat es van revoltar els antics grans llinatges i les ciutats.

A l’altra banda de la Península, va caure prou bé a Catalunya, però al sud i més enllà del mar les germanies valencianes i els agermanats a Mallorca també es van alçar contra el seu poder.

Aleshores va ser quan els antics amics dels Trastàmara van agafar el sobirà i se’l van fer seu. El van adaptar als seus interessos: el van castellanitzar. Van ser el seu puntal per derrotar a comuneros i agermants. Van aliar-se amb la casa d’Àustria, amb l’objectiu de monopolitzar l’imperi. De donar-li prestigi, d’ampliar-lo, i tot manegant i desmanegant embutxacar-se tot el que poguessin saquejar.

Els Grandes de Castilla, poc després Grandes de Espanya es van fer seu el governant i també les terres que governava amb el ceptre de Castella. De la resta d’estats...  temps al temps i “a por ellos!".

---

[i] En aquell moment, i tradicionalment, es va parlar d’aquesta dinastia com la Casa d’Àustria. Tenia dues branques, la principal (que governava la Corona de Castella i la Corona d’Aragó, amb el Regne de Portugal i totes les colònies del conjunt, repartides per quatre continents) i la secundària: els cosins del Zumosol de l’Imperi Germànic (de fet el bressol de la dinastia).

[ii] Excepte quan surten a les pelis de Joana d’Arc, capturant-la i cremant-la.

LA FAL·LÀCIA DE L’EQUIPARACIÓ (de 1936 a 2017)

En els darrers temps s’ha posat de moda una falsedat, especialment entre aquells que volen semblar “equidistants” o desapassionats, per dir-ho d’alguna manera.

Aquesta moda és la de equiparar SEMPRE i en QUALSEVOL circumstància dos bàndols, quan estan enfrontats. Per ells sempre n’hi tant d’un com de l’altre. Si un és violent l’altre també ho és... i en el cas que no ho fos, doncs... “SEGUR que també ho serà”. Apa, entoma-la!

Una mirada un poc crítica veurà aviat que no és cap exercici de raonament: és una simple fal·làcia per escombrar cap a casa i simular una pretesa objectivitat.

Deia que en els darrers temps està en voga, i això no vol dir que l’artifici no vingui de lluny. Només cal veure la visió que transmeten els manuals d’història del Règim del 78 sobre la Guerra Civil Espanyola, que ràpidament va ser assumida i difosa per la cultura: novel·les, sèries, cinema...

El discurs oficial diu que era una guerra entre iguals... és més, entre germans. L’any passat es va estrenar la pel·lícula catalana “Ebre, el bressol de la Batalla”. Doncs bé, l’actriu principal al cap de pocs segons d’entrevista al telenotícies ja va disparar el tòpic. Encara avui la sento “va ser una guerra entre germans”. El cap se’m va revoltar: “Guerra entre germans? Però què diu ara?”; “...entre germans de qui? ...els germans es comporten així?”

Es perfectament possible que hi hagués alguns casos aïllats de famílies dividides, però REDUÏR el conflicte a un brega familiar, amb el tot vessament de sang, la repressió i el dolor de tanta i tanta gent... em sembla molt i molt frívol. Aquells generals, capitans i fins i tot capellans genocides no tenien germans o tiets al bàndol republicà. I si els hi haguessin tingut... pobres d’ells.  La història post-Transició s’erra: voler pacificar o perdonar està bé,  però mentir amb aquest desvergonyiment és una mala base de la qual alçar-se.

No eren dos germans. Un dels bàndols era l’exèrcit: els militars (excepte la flota). L’altra la gent corrent: oficinistes, carnissers, carters, paletes, tramviaires, etc..

Un bàndol estava ben proveït d’efectius i armament, i del més modern. L’altra vivia bloquejat per les presumptes potències democràtiques de l’època i fins al final del conflicte es va nodrir d’homes i dones sense coneixements militars.

Aquell exèrcit traïdor (al jurament de fidelitat a la pàtria) van desembarcar a la Península assassinant, perseguint, violant, empresonant i reclutant a la força. Era una força aparentment imparable i això va disparar una reacció terrible en la rereguarda republicana, que en cap moment va estar al nivell de la feixista. Les matances de Badajoz, de Granada, de la carretera de Màlaga, de Gernika, el bombardeig constant de Barcelona... no van tenir cap parió (afortunadament) des del bàndol republicà. És que ni tant sols es va plantejar.

Com es pot pretendre que eren iguals? Que eren equiparables?

Bàsicament forçant la situació per fer-hi cabre la teva teoria d’equiparació automàtica, passant pel sobre de fets i dades. Eren equiparables perquè així ha de ser. I punt.

Si traiem el vel de l’equiparació i mirem els fets, la Guerra Civil espanyola va ser una carnisseria perpetrada per l’exèrcit espanyol contra la població civil. Va ser una festa dels aliats de Hitler per provar el seu armament i la seva falsa gallardia (que s’acabaria just quan es trobessin davant de militars professionals a la Segona Guerra Mundial). I encara pitjor: si al segle XIX en les innombrables guerres entre el govern central i els carlins (els que equivaldrien al bàndol nacional al 1936) en acabat el conflicte hi havia indults (i fins i tot incorporació d’oficials del bàndol perdedor a l’exèrcit oficiós), entre el 1939 i el 1978 això no va passar de cap manera. Va haver-hi un règim de terror incontrolat, una societat oprimida, fosca i trista on els guanyadors revengistes van humiliar, torturar i assassinar els perdedors gairebé fins al final. I no parlem de les famílies que encara tenen parents a les cunetes.

Insistim: eren dos bàndols iguals? Eren germans? DE CAP DE LES MANERES.

I ARA, A 27 DE SETEMBRE DE 2017, en plena acció repressiva de les forces d’ordre públic espanyoles seguim escoltant el llest de torn amb cançonetes per l’estil, en referència a l’equiparació del bàndol estatal i unionista amb el bloc independentista o tant sols el govern de la Generalitat. I aquesta aparent distància objectiva fa forat. Només cal sentir el típic indepe crèdul “en el nostre bàndol també ho hem fet malament...”. Tot falsa aparença de modèstia, uns grams d’ignorància i una baixa autoestima.

L’estat unionista, “ells”, han repartit el NO a tort i a dret. Ells han entorpit la discussió parlamentària amb demandes judicials. Ells boicotegen des del propi estat el creixement del país, coartant l’aeroport i el port de Barcelona i les infraestructures de comunicació. Ells han abusat del TC: fins i tot les decisions del parlament català que podrien ser legals al seu sedàs (i que són operatives en altres parlaments) ens les han tombat en aquella pantomima de tribunal. Ells reconeixen en la intimat haver-nos retallat la sanitat, la salut de tots, per pressionar. Ells ens porten milers de policies, que ixen dels seus pobles victorejats pels seus veïns per venir a reconquerir el Principat.

Front això... nosaltres què tenim. Urnes? Enganxines? Estelades? Gralles? Mossos indecisos? Un poc de tot això i... RES MÉS. Segur que tant és un bàndol com l’altre?

Set anys sortint al carrer centenars de milers de persones, amb ordre i cordialitat, fins i tot sense causar desperfectes ni brutícies innecessàries (a diferència de moltes celebracions esportives, inferiors en assistents). Al bàndol unionista ja hi comencem a comptar les manis feixistes, que a Barcelona en un sol cop van causar més víctimes i desperfectes que en tot aquest temps de moguda indepe. Segur que ens hi poden equiparar?

DONCS NO. A mi no em prendran el pèl. I espero que a vosaltres tampoc.

RAMON RIERA FONT

POTINEJANT EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL II: LA INTERFERÈNCIA EN EL SISTEMA D’ASSIGNACIÓ DE CÀRRECS POLÍTICS DE L'ANTIC ESTAT CATALÀ

Continuant (i tancant) les disquisicions sobre la potineria de l’espanyolíssim Partido Popular en les seves martingales característiques per evitar una secessió del Principat de Catalunya, destaca la reforma del Tribunal Constitucional a la que ens referíem en un article anterior. L’objectiu d’aquesta martingala és poder fer saltar el president electe de la Generalitat que gosi fer algun pas en proclamar un estat basat en la sobirania del nostre poble. Ras i curt.

En l’altra ocasió vam parlar de la manipulació d’un Alt Tribunal: la Reial Audiència de Catalunya, entre els segles XVII i XVIII.

Avui, tractant la mateixa època, parlarem de la degeneració del sistema d’assignació de càrrecs, tant polítics (consellers de la Generalitat o regidors dels Consells municipals (1)), com els que avui en diríem funcionarials. Que ningú s'esveri: no era cap sistema democràtic, era un sorteig. 

En tot cas, tenia més garanties de legalitat i de control que no pas la designació a dit pel monarca, com s’usava a França o Castella. Com a mínim assegurava la independència dels càrrecs respecte al poder central. Un aspecte vital, si tenim en compte que la funció de molts d’aquests càrrecs era sobretot vigilar els funcionaris reials, que en la seva feina diària no violessin les lleis pròpies del Principat i Comtats.

El sistema s’havia establert en època de Ferran II el Catòlic, des de finals del segle XV. I perquè un sorteig?  Hem de pensar en els Capuletos i Montescos de Shakespeare. Era una època on les ciutats es dividien sovint en lluites de bàndols, uns certs partits que defensaven interessos “de clan”, més que no pas opcions polítiques. A la Corona d’Aragó eren molt greus, especialment al Principat i Comtats i al Regne de València. Per això el darrer comte-rei de la casa Trastàmara va promocionar el sistema de sorteig.

Els noms dels candidats eren anotats en un llibre de nom bellíssim: el Llibre de les Ànimes. Eren seleccionats conforme a la voluntat dels càrrecs sortints o —cada vegada més— mitjançant comissions més o menys neutrals. El dia de les “eleccions” es transcrivien els noms en petits pergamins, que s’enrotllaven.  Cada rodolí es posava dins d'una boleta de cera calenta, perquè no es poguessin obrir. Llavors es ficaven dins d’un saquet. Per això, sovint es parla de <<insacular>> o de <<desinsacular>>, a l'hora de posar o treure alguna persona del sac del sorteig, o de la llista del Llibre de les Ànimes. El dia de les eleccions un nen treia els rodolins encerats i així —un a un— s’anaven assignant els càrrecs.

ESCAC A CATALUNYA? 
En el cas del Principat, després de la guerra dels Segadors, a part de la nefasta partició del nostre país l’altre gran mal va ser que Felip IV de Castella va decidir confirmar les lleis catalanes però reservant-se la capacitat de filtrar les persones que podrien entrar en els sortejos, en aquests Llibres de les Ànimes.

Des de 1652 la Generalitat i els Consells municipals estaven obligats a enviar la llista de seleccionats a Madrid, al Consell d’Aragó. Allà acceptaven o refusaven els candidats, i sovint n'acabaven proposant d’alternatius, en comptes dels que hi havia a la llista. En les primeres dècades encara tenien la decència d’al·legar motius polítics clars, però de mica en mica van anar posant excuses d'allò més absurdes o indecents. Al final ja no s'amagaven de canviar directament els candidats proposats per les institucions catalanes pels que volia el Comte de Barcelona (el rei castellà).

Amb aquesta modificació de les lleis catalanes, imposada per la força de les armes, el monarca castellà i els seus consellers esperaven poder castigar o recompensar els polítics catalans i així anar recol·lectant fidelitats entre les classes dirigents. En aquesta línia, una altra mesura de gran impacte era la capacitat del rei per desinsacular a algú que ja estava exercint el càrrec. Aquesta persona era destituïda i no podia ser sortejada fins que fos considerada apta per la cort de Madrid. Heus aquí una versió barroca del que avui volen fer amb Artur Mas o qui sigui que surti escollit nou president de la Generalitat de Catalunya, aquest 2015, si no fa cas de la veu dels amos de la Villa y Corte.

Addicionalment, el mateix sistema creava una «porta del darrere». Si algú no era escollit per les comissions catalanes encarregades de la selecció, o bé una vegada i una altra era refusat pel Consell d'Aragó, sempre podia enviar una petició al monarca que, en acceptar, passava el demandant a la llista dels “seus” candidats. Com pot entendre el lector, això va degradar el prestigi i poder dels dirigents catalans, ja que les persones que aquests havien refusat tenien una via alternativa per accedir al sorteig, deixant els dirigents locals amb un pam de nas. L’efecte no era gens casual.

UN TRET QUE ES VA QUEDAR AL CANÓ
Però l'invent va demostrar tenir un doble tall perquè, si bé va aconseguir augmentar els fidels i —alhora— crear un cert canguel·lo entre la casta nostrada, va ser també un motiu constant de desgast de les relacions entre els grups dirigents de la Catalunya mutilada i el monarca castellà. Al capdavall, les classes dominants del país (haguessin lluitat en contra o a favor de Felip IV durant la guerra dels Segadors) van mantenir-se fermament partidàries del sistema legal i constitucional del país, sense baixar del burro.

Van mantenir una ferma insistència: en 46 anys es registren fins a 8 ambaixades  cap a la cort de Madrid (2), amb tota la pompa i enrenou, per demanar el retorn de les insaculacions (i altres dignitats, privilegis i fins i tot propietats confiscats al 1652).

Aquest estira-i-arronsa va provocar encara més rancúnies i malentesos entre polítics castellans i catalans, sobretot perquè des de 1652 la Generalitat, el Consell de Cent i les corporacions municipals catalanes van estar combatent contínuament als francesos i defensant la frontera, sense rebre mai cap mena de recompensació ni reconeixement. Alhora havien de mantenir un munt d’oficials i soldadesca que estaven en continu retrocés front la força cada vegada més formidable dels Borbons francesos.

Si afegim a tot plegat que entre les classes populars, malgrat l’analfabetisme evident, hi havia una certa consciència i un cert coneixement del que significaven les lleis catalanes (quan li interessava la pròpia Generalitat no se n’estava gens de recordar-les-hi), veiem clar que s’estava coent un autèntic polvorí.

Al 1687 el xoc estava servit. Crisi al camp i excés de soldadesca sobre el país, amb el pretext de les intermitents guerres amb França. Emmig de la tensió la Cort de Madrid va exercir el poder de desinsaculació i va destituir el president de la Generalitat d’aleshores: Anton Saiol de Quarteroni i Ponce de León (membre d'un dels clans nobiliaris més importants del Principat i del Regne de Granada). També alguns càrrecs més: Daniel Saiol, assessor  i germà petit del president; Josep Ciges, oïdor militar; Lluís de Valencià (assessor); i Jeroni Ferrer (assessor).

Els ministres castellans els van destituir i van prohibir que poguessin ser escollits una altra vegada. El motiu era una carta que el President havia enviat al Rei, malgrat la prohibició del Marquès de Leganés, virrei d’aleshores. Aquesta carta s’acompanyava d’un memorial (informe) dels maltractaments i les extorsions dels soldats dels terços. L'informe l'havia elaborat a partir d’un seguit de cartes dels representants municipals. El President de la Generalitat demanava solucions. Déu n’hi dó, quin delicte. Per acabar-ho d’adobar, quan els afectats anaren a Madrid, a demanar audiència, foren detinguts.

Prova de la consciència política de la ruralia del país i les classes populars d’algunes ciutats és que de mica en mica es va anar articulant una revolta pagesa (els anomenats “barretines”) que gairebé esborra la presència militar hispànica al Principat. Estaven informats dels seus drets i de les lleis catalanes i n’exigien el compliment. En el trienni 1687-1689 la reacció del camp va ser cada cop més radical i exitosa. Tant, que va acabar espantant les classes dirigents del país que els trairen i, aprofitant una nova guerra amb França, van col·laborar en la seva repressió.

CONSEQÜÈNCIA FINAL
Però això no va interrompre la lluita per recuperar les insaculacions. La pugna va continuar fins al punt que va ser decisiva en un dels moments més transcendentals de la història del nostra país: la guerra de Successió.

De fet, si tradicionalment s’havia estudiat l’entrada dels catalans a la Guerra de Successió (1705-1714) com una manera d’intervenir en la política “d’Espanya” (3) les investigacions més recents apunten com una de les causes més importants de l’aposta catalana per l’Arxiduc Carles el fet de recuperar i consolidar la situació política de 1640, i fins i tot millorar-la (4). Especialment recuperar les insaculacions.

És a dir: no volien canviar la Monarquia Hispànica sinó consolidar la sobirania de l’Estat Català i sobretot la capacitat de les institucions del Principat per regular els negocis, la navegació, les tropes i les obligacions militars. En les Corts de Felip V (al 1701) es va fer un intent de recuperar les insaculacions. Aquesta temptativa va generar una gran polèmica (en unes corts ja de per si enverinades pels aristòcrates castellans que acompanyaven el jove sobirà). Al final el Borbó va fer concessions prou generoses  però no va voler-se desprendre d’aquesta formidable capacitat de filtrar el futurs càrrecs públics catalans, i així es va guanyar un partit contrari.

Finalment, les insaculacions es recuperaren al 1705, amb les Corts del nostre Carles III, l’Arxiduc (5). I encara, reservant-se alguna petita excepció. L’estat de guerra no va permetre un desenvolupament clar dels nomenaments de càrrecs i la victòria final de la barbàrie, al 1714 va acabar de liquidar aquell punt de llum, aquella petita esperança nascuda al 1705, de recuperar i perfeccionar la sobirania completa l’Estat català.

Arribaven temps foscs.



NOTES:

(1) A l’època es feien servir altres noms per aquests càrrecs. Els consellers de la Generalitat eren sis: tres diputats (encarregats de la política) i tres oïdors (encarregats dels comptes). No treballaven per temàtiques sinó que eren escollits en funció de les tres classes socials que tenien participació activa en la política del país: la noblesa, les classes dirigents de les ciutats “lliures” i els alts càrrecs eclesiàstics (bisbes, abats i capítols catedralicis). A les ciutats no hi havia “regidors” sinó, segons les lleis pròpies de cadascuna, “jurats”, “consellers”, “paers”, etc.

(2) Es van dur a terme els anys 1653, 1654, 1657, 1660, 1675, 1678, 1686 i 1698. Segons el Consejo de Estado, a Madrid, els catalans no mereixien recompensa: «Porque en sus exteriores demostraçiones y en el de sus mismos escritos se está reconoçiendo que aunque mezclan algunas palabras de sumisión y desconsuelo, pero siempre en otras y en el modo conservan la superior y propia estimación de sí mismos, que ha sido en el dictamen del Consejo el origen de tantas desdichas.» Vindria a dir que eren “falsament submisos”. Us sona?

(3) Entre altres, vegeu Ernest Lluch (malaguanyat historiador i també polític del PSOE) o el mateix Ferran Soldevila (sovint titllat de catalanista exacerbat, però que realment va fermar les bases de la nostra història en quant a fets, tant pels historiadors d’aquí com d’arreu).

(4) Especialment el professor Antoni Simon i els seus companys, que després de més de 20 anys d’exploració intensiva de la Història Moderna de Catalunya i d’haver-se transcrit multitud de textos oficials (del Principat i de la Cort de Madrid), diaris personals de pagesos o menestrals, i altres fonts fins aquests anys ignorades, han arribat a aquestes conclusions.

(5) En referència a aquestes últimes corts dels catalans el mateix Felip V, en una carta als seus ambaixadors a Anglaterra durant la negociació de la pau de La Haia del 1713, diu que els catalans després de 1705 havíem quedat «más repúblicos que a (los) ingleses», en clara referència al grau de llibertat que s'havia aconseguit i la potència de les institucions pròpies (dins els estàndards de l'època). Gens sospitós de favoritismes, el monarca ve a dir que Catalunya era perfectament comparable a Anglaterra i Holanda.

POTINEJANT EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL: L’ANTECEDENT HISTÒRC DE LA REIAL AUDIÈNCIA DE CATALUNYA

Veient aquests anys com els bandits del PP fan i desfan amb el Tribunal Constitucional espanyol, amb la més absoluta impunitat i fatxenderia, no he pogut deixar de recordar una institució pròpia del nostre país des de 1493 fins al 1716 que vinculava Catalunya amb el seu sobirà, el Comte de Barcelona (també rei de Castella i moltes altres bandes).

De la mateixa manera que el Regne d’Aragó i el Regne de València, el Principat i Comtats (nom oficial de Catalunya abans de 1659) tenien un Tribunal Suprem, anomenat la Reial Audiència (o Reial Consell). A diferència dels dos regnes, la “nostra” institució era el màxim òrgan d’apel·lació, és a dir que no es podien fer recursos perquè el fet jutjat es tractés fora del territori català, ni tant sols a la Cort de Madrid. Aquesta era una de les bases sòlides de la sobirania de l’Estat Català d’aleshores.

La tradició jurídica catalana havia generat tota una sèrie d’institucions. Deixant de banda el monstre antinatural del Sant Ofici (la inquisició castellana) importat pel mateix Ferran II, les dues administracions i fonts de poder al nostre país eren d’una banda “les de la Terra” (la Generalitat, els consells municipals –com el Consell de Cent de Barcelona -, i els capítols catedralicis) i d’altra banda “les del Comte” (el Virrei o Lloctinent; el Governador General; la Reial Audiència, i els oficials menors: els veguers i batlles). Tot l’edifici institucional havia estat dissenyat per Ferran II i els seus assessors (molts aragonesos i alguns catalans i valencians), amb prou encert com per mantenir un cert equilibri d’interessos durant més d’un segle i mig.

La funció de la “Reial Audiència” (o Consell Reial), a part de les pròpies de qualsevol tribunal, era la de resoldre les denúncies sobre la “constitucionalitat” de les actuacions dels oficials del rei o dels oficials de la Generalitat o els Consells Municipals. Uns i altres es denunciaven mútuament i els plets anaven fent. La prova de la seva eficàcia, als inicis, és que no hi havia classes socials diferenciades, clans, que exercissin els càrrecs dins la Generalitat, el Consell de Cent o la Reial Audiència. Les mateixes famílies i els mateixos juristes podien anar fent carrera saltant d’institució en institució, amb la finalitat d’obtenir finalment un càrrec al Consell d’Aragó (el ministeri de Madrid destinat a assessorar sobre els assumptes dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó).

El verí que va acabar traient la legitimat a la institució fou la seva funció (inicialment accessòria i finalment principal) d’assessorar el Virrei en les seves funcions de govern. De mica en mica, el tribunal es va acabar convertint en una mena de contrapoder, en una mena de Govern a l’Ombra que competia directament amb el Govern de la Generalitat. Al 1639 quan, fruit de les maquinacions del comte-duc Olivares, la guerra amb França va arribar a les fronteres catalanes la perversió d’aquesta institució va arribar al seu punt màxim.

Abans d’aquesta guerra en algunes ocasions el Virrei de torn havia nomenat a alguns dels jutges com a caps de partides de soldats i sometents per anar a caçar bandolers. Ara, amb la conquesta francesa de la fortalesa de Salses, el Virrei Santa Coloma va obligar els jutges a dirigir escamots d’extorsió contra la població. Els va fer sortir tots de Barcelona, escampant-los per tot el Principat i Comtats. Els va ordenar d’actuar per damunt de les lleis del país, i mentint com si fossin els banquers o polítics d’avui dia. Els pocs que tingueren objeccions foren enviats a Madrid, però la majoria va participar de l’escarni fins que al febrer de 1640 els francesos van rendir-se i abandonar el Rosselló.

Però el mal ja estava fet. El procés de decadència i de submissió al poder del rei havien tret tota credibilitat al tribunal. És més: havien despertat l’odi del poble. I ho van pagar car. Olivares va decidir que malgrat la retirada francesa les tropes castellanes i mercenàries seguissin en territori català. Al juny de 1640 va esclatar a Barcelona l’anomenat Corpus de Sang. Una revolta formidable.

Si repassem la lletra de la cançó original que la tracta ens diu:

A vista de tot això / s’és esvalotat la terra.
Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,
entren com a segadors / com eren a temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha / ja n’han morta la primera.
En mataren el virrei / a l’entrant de la galera.
Mataren als diputats / i als jutges de l’Audiència.
Anaren a la presó / donen llibertat als presos.


Tal com resa la lletra de la cançó, en l’esclat de la revolta de juny de 1640 el propi Virrei  i molts dels jutges de la Reial Audiència van ser perseguits pel poble enfurismat i foren linxats, o es van haver d’amagar. Dels que no s’escapoliren de la Ciutat Comtal, molts d’ells serien caçats i assassinats després al desembre de 1640, quan Tortosa havia estat ocupada per l’exèrcit de repressió enviat pel rei de Castella (a qui aleshores el Parlament Català ja havia retirat el títol de Comte de Barcelona).

Un cop resistida la primera envestida castellana (en la Batalla de Montjuic, de 26 de gener de 1641) i durant l’aliança amb la Corona de França, la Reial Audiència va canviar el nom a Reial Senat i va ser ocupada per persones afectes al rei de França, que ja es va cuidar prou de crear un partit de nobles i politicastres que l’estimessin més a ell que no pas a Catalunya. En caure Barcelona en mans castellanes, al 1652, la institució es va restituir a la manera castellana. Des d’aleshores mai va deixar de ser un òrgan més subjecte a la voluntat del rei de Castella que no a la fidelitat a les lleis de la Terra. Mai va recuperar la presumpta equanimitat que havia estat el seu origen.

Bona prova d’això és que el propi Felip V (IV de Catalunya), en les corts borbòniques de 1701 (que va fer aconsellat i mig-obligat pel seu astut oncle, el Rei Lluís XIV) va acceptar la creació d’un nou Tribunal, superior a la Reial Audiència. Seria el Tribunal de Contrafaccions i estaria composat, a parts iguals, per membres de la Reial Audiència i jutges nomenats pel Govern de la Generalitat. Al 1705, amb les Corts austriacistes del nostre Carles III, les facultats i funcionaments d’aquest Tribunal serien regulades amb certes millores a partir dels quatre anys d’experiència en el seu funcionament sota règim borbònic.

La victòria de la barbàrie, al 1714, significaria l’abolició Tribunal de Contrafaccions i la major part d’institucions i lleis catalanes. El tribunal amic del sobirà, la Reial Audiència, sobreviuria amb modificacions específiques, fins al 1820. De fet el clàssic Decret de Nova Planta que tots coneixem, no és sinó la modificació de la planta de la Reial Audiència de Cataluña. Con “ñ”.

Llàstima que els governants no en prenguin nota, de la història.

SEPARACIÓ???

[post de 17 de setembre]

Una de les bajanades típiques de l'unionisme maldestre, de l'unionisme-papu de la por, és l'afirmació de què ELS INDEPENDENTISTES VOLEM SEPARAR.

Que convertir Catalunya en un Estat sobirà ens separarà dels que viuen a la resta de la Península. És curiós però mai parlen de què ens hagi de separar de la Catalunya del Nord o de França.

No sé si aquests profetes de la desgràcia pretenen que apareixerà un Moisès amb barretina que en comptes de partir el mar, a cops de bastó sísmic burxarà una enorme rasa que separarà el triangle de Catalunya de la resta de territori ibèric. Remant una mica el gaiato fins i tot potser ens fotrà al mig del mar. La imatge és força surrealista i estúpida, com la majoria d'arguments de l'unionisme-papu.

La nostra llibertat no separarà res. Jo encara soc més agosarat, afirmo que de fet ens aproparà a Sevilla, a Coïmbra o a Santiago de Compostela.

Una administració catalana que gestioni el país amb l'objectiu i perspectiva de fer-lo millorar i créixer -i no amb l'eterna por a què Catalunya sigui massa pròspera, i Barcelona pugui fer ombra a Madrid-, el que farà serà millorar les comunicacions i inclús farà mans  per abaratir el cost dels desplaçaments interns i les connexions amb Europa. Així doncs, en comptes d'allunyar i de separar, l'assoliment d'una República Catalana el que farà serà apropar-nos a la resta de la Península, i podrem arribar més aviat i amb més facilitats a Badajoz o a Màlaga. A més d'una manera més barata.

Si parlem del camp de les emocions i sentiments, tot sabem que Espanya és captiva de l'aristocràcia rància, dels señoritos, de la banca desbocada o de les empreses (de servei energètic) esclavistes del poble. Aquesta colla criminal són plegats amos i senyors dels mitjans de comunicació. La veïna Catalunya, sempre serà aquell racó on els espanyols podran editar diaris que parlin de la realitat sense embuts i sense por a ser censurats. Creieu que no ens ho agrairan?

DEMÀ QUIN DIA ÉS?

[post del passat 10 de setembre]



Demà, un any més, commemorarem i recordarem l'11 de setembre.

Afortunadament, d'uns anys ençà ha deixat de ser una festa de costellada, com havia maldat per endossar-nos el col·laboracionisme de la Transición Democáguica. Així avui segurament molts us preparareu per anar aquest vespre a alguna marxa de torxes, i demà a la Meridiana o a la manifestació (igualment digne) de qualsevol altre localitat.

Com sempre hi haurà qui dirà, "quina gràcia (o desgràcia) celebrar una derrota". Deixeu-me dir que després de tres anys d'estudi aprofundit del període entre 1640 i 1714 (*), que és el procés d'assalt i enderrocament del sistema polític català, afirmo que això és una fal·làcia. És més, és un tic de derrotisme i autoodi. Un tòpic tòxic.

Amics, la part que fa més mal no és la història que escriuen els vencedors (al cap i a la fi els historiadors ens hem espavilat molt, per aclarir veritats i desmentir discursos tronats) sinó els TÒPICS TÒXICS que ens han insuflat: enganys transmesos de boca a orella durant generacions i que s'han enquistat en la nostra mentalitat col·lectiva, perjudicant l'autoestima.

El que hem de commemorar i honrar en la diada és l'heroisme i la lluita de les dones i els homes de la ciutat de Barcelona i de les guerrilles de tot el Principat (sovint oblidades), amb les valuosíssimes aportacions materials i humanes dels valencians, els mallorquins i els aragonesos.  Plegats,  van estar en armes des de juliol de 1713 (o abans) fins la caiguda de Mallorca, al 1715. 

Elles i ells van lluitar fins al darrer alè per conservar UN MÓN: en forma de sistema polític, administratiu i jurídic; en forma de cultura i llengua; que sabien perfectament que moriria al dia següent de ser derrotats.

Cal destacar, endemés, que precisament ells van saber mantenir l'esperança fins la final.
I en part tenien raó: gairebé una setmana després de la caiguda de la Ciutat Comtal, la flota anglesa del nou rei Jordi I de la Gran Bretanya rebia ordres de reunir-se a Maó, per anar a fer de força d'interposició a Barcelona. La feina constant de la diplomàcia catalana de l'època, dels veterans que eren prop de l'Emperador, d'una part del parlament anglès, o fins i tot dels oficials de les diferents nacionalitats que havien lluitat amb nosaltres, finalment havia fet efecte. Però massa tard. 

Sigui com sigui, amb aquesta dada podem dir que els adjectius típics de massa historiadors per definir els resistents: "fanàtic", "il·luminat", "il·lús", "innocent", "fantasiós", "patètic", a més de tendenciosos són vergonyosament falsos.

Si al juliol de 1713, quan els aliats ens van deixar abandonats, s'hagués fet cas dels botiflers o dels derrotistes (si, dels "avantpassats ideològics" dels del rotllo aquest de "celebrar una derrota") ara seríem una simple regió assimilada, com ha passat a molts territoris de la França actual. No cal ser gaire creatius per imaginar el quadre.

El caliu del foc d'aquella resistència; la consciència del que van patir els nostres avantpassats (biològics o culturals, tant és); i del que ens van arrabassar com ha poble; han ajudat a què 301 anys després estiguem al punt on estem.

Així doncs demà, quan cridem, quan ens manifestem, o tant sols quan traiem la senyera o l'estelada al balcó, tinguem un record per ells. Una espurna de memòria, un pàl·lid reflex de la foguera dels herois del poble. Perquè això és el que foren. Digui el que diguin els farsants.

Visca la llibertat, catalans!



(*) les conferències DELS SEGADORS ALS VIGATANS, LA FI DE L'ESTAT CATALÀ que encara estic documentant, treballant i perfeccionant.

(foto: portada de l'obra de Santiago Alberti sobre l'11 de setembre, publicada als anys 60 en ple franquisme i que és, de dret, la influència més important que em va dur a començar tota aquesta feina que us deia. Mil gràcies!)

Ells ens voldrien violents

En un Estat on tradicionalment els governants manen a cop de fuet i baionetada, un esdeveniment social tant important com la manifestació del darrer 11 de setembre els ha suposat una punyalada ben cruel. Tant per la quantitat de gent, com per la varietat d’origen i de llengua materna dels que ens manifestàvem.

En aquest Estat de virilitats toreres excrecents i sinpas institucionals, els governants també estan acostumats a mentir covardament i amb la més absoluta impunitat. Però en aquestes alçades de segle les xarxes socials i el desplegament inusual d'alguns mitjans de comunicació internacionals (tant a l'11 de setembre com al 25 de novembre) han permès, a aquells catalans i espanyols que volguessin estar-ne ben informats, recórrer als mitjans d'arreu del món per assabentar-se de què passava realment, saltant-se el bloc espanyoleru-governatiu que té "ocupat" l'espai media espanyolític pràcticament sense cap fissura (sinó mireu les portades de demà sobre l'acord de governabilitat entre CIU i ERC...).

Però més enllà de tot això, de la massivitat de la manifestació i la votació, i també de l'accés dels ciutadans a informacions "no controlades" per l'aparell estatal, allò que ha fet mal de debò a Palacio ha estat el pacifisme militant del moviment: la responsabilitat, l'optimisme i la calma dels partidaris de la secessió.

Crec que l'absència absoluta d'incidents durant una manifestació de gairebé dos milions de persones i durant unes votacions que alguns insinuaven en un "ambient propi de l'alemanya nazi" ha estat absolutament providencial pel procés que iniciem.

I és per això que el clavegueram estatal —que en el cas d'Espanya no només és per reconduir la merda, sinó per multiplicar-la criminalment—, de ben segur ja estan rumiant la manera de rebentar-ho; pensant quin collons de botó prémer per tal que alguns ximples saltin al parquet i així puguin filmar-los i assenyalar-los, i demostrar —a partir d'ells— que l'actual moviment independentista és alguna mena de terrorisme abominable.

En aquest sentit recordo especialment un acudit gràfic d'El Periódico, amb en Wert carregant llaunes de benzina per fer calar un foc inexistent, i també les paraules del diputat Tardà al parlament de les Espanyes. No nos dividirán...

Tenint en compte tot això, em trobo amb una paradoxa. Vet aquí que, per una vegada, tots aquests atacs constants i reiteratius dels darrers anys a la legislació i la vida civil catalanes  (recursos constants al TC, reportatges fantasmes sobre marginació dels castellanoparlants...) potser tindran alguna utilitat, perquè gràcies a ells tenim pell morta. Tenim molt de callu.

Després del que hem aguantat, tampoc ens vindrà d'uns quants ruixats més.

Ah i també tenim molt i molt clar que la pau és el principal camí, oi?

Paciència, caldrà no oblidar-ho!