En un Estat on
tradicionalment els governants manen a cop de fuet i baionetada, un
esdeveniment social tant important com la manifestació del darrer 11 de
setembre els ha suposat una punyalada ben cruel. Tant per la quantitat de gent,
com per la varietat d’origen i de llengua materna dels que ens manifestàvem.
En aquest Estat de
virilitats toreres excrecents i sinpas
institucionals, els governants també estan acostumats a mentir covardament i
amb la més absoluta impunitat. Però en aquestes alçades de segle les xarxes
socials i el desplegament inusual d'alguns mitjans de comunicació
internacionals (tant a l'11 de setembre com al 25 de novembre) han permès, a
aquells catalans i espanyols que volguessin estar-ne ben informats, recórrer
als mitjans d'arreu del món per assabentar-se de què passava realment,
saltant-se el bloc espanyoleru-governatiu que té "ocupat" l'espai
media espanyolític pràcticament sense cap fissura (sinó mireu les portades de
demà sobre l'acord de governabilitat entre CIU i ERC...).
Però més enllà de
tot això, de la massivitat de la manifestació i la votació, i també de l'accés
dels ciutadans a informacions "no controlades" per l'aparell estatal,
allò que ha fet mal de debò a Palacio
ha estat el pacifisme militant del
moviment: la responsabilitat, l'optimisme i la calma dels
partidaris de la secessió.
Crec que l'absència absoluta d'incidents durant una
manifestació de gairebé dos milions de persones i durant unes votacions que
alguns insinuaven en un "ambient propi de l'alemanya nazi" ha estat
absolutament providencial pel procés que iniciem.
I és per això que
el clavegueram estatal —que en el cas d'Espanya no només és per reconduir la
merda, sinó per multiplicar-la criminalment—, de ben segur ja estan rumiant la
manera de rebentar-ho; pensant quin collons de botó prémer per tal que alguns
ximples saltin al parquet i així puguin filmar-los i assenyalar-los, i
demostrar —a partir d'ells— que l'actual moviment independentista és alguna mena
de terrorisme abominable.
En aquest sentit
recordo especialment un acudit gràfic d'El Periódico, amb en Wert carregant
llaunes de benzina per fer calar un foc inexistent, i també les paraules del
diputat Tardà al parlament de les Espanyes. No nos dividirán...
Tenint en compte tot això, em trobo amb una paradoxa. Vet aquí que, per una vegada, tots aquests atacs constants i reiteratius dels darrers anys a la legislació
i la vida civil catalanes (recursos constants al TC,
reportatges fantasmes sobre marginació dels castellanoparlants...) potser tindran alguna utilitat, perquè gràcies a ells tenim pell morta. Tenim molt de callu.
Després del que hem aguantat, tampoc ens vindrà d'uns quants ruixats més.
Ah i també tenim molt
i molt clar que la pau és el principal camí, oi?
Paciència, caldrà no oblidar-ho!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada