El 27 de febrer de 1641, després de la
contundent victòria catalana de Montjuïc (l’exèrcit invasor del marquès de los
Vélez tenia uns 23.000 efectius, contra uns 6.000 defensors entre uns pocs
francesos i bàsicament milicians de la terra) la jove República catalana (que
acabava de renunciar forçosament a sí mateixa per posar-se sota la sobirania
del rei de França) perdia un dels seus “pares” en el millor sentit de la
paraula.
Pau Claris havia estat un home d’acció.
Contundent i resolut. Era una època on la gent anava per feina i no s’estava de
gaires punyetes, de demanar permisos per demanar permís.
Seieu una estona i llegiu. El tema s’ho
val.
UNA ÈPOCA DURA i APASSIONANT
Al 1638 el religiós i advocat Pau Claris
havia sortit President en el sorteig de càrrecs per la Generalitat (en aquells
temps anava així, per evitar aldarulls i guerres privades).
Aleshores la institució era molt
diferent. Tenia un pes clau en la política del país i era mestressa en la
recaptació d’impostos i ús dels diners públics. Tenia només sis membres, que es
distribuïen més per grup social que no pas per funció. Hi havia dos religiosos,
dos nobles i dos representants de les ciutats “lliures”. Un d’aquests
representants era el diputat (encarregat dels afers polítics) i l’altre l’oïdor
(el responsable dels comptes). Claris era el diputat eclesiàstic, que per
tradició volia dir ser el president de la Diputació del General (que era el nom
més usual de la institució).
D’origen noble, una família berguedana
establerta a Barcelona, Claris havia exercit una carrera destacable en el món
de l’advocacia: majoritàriament defensant les lleis de la Terra i les
institucions religioses dels abusos del poder central de Madrid. En arribar a
la Generalitat el país està bullint. Ja porta una dotzena d’anys mantenint
soldats castellans (amb un gran nombre de mercenaris italians, irlandesos,
valons, alemanys...) , especialment des que al 1635 es va declarar la guerra
amb França.
Anys abans, davant la resistència dels
representants de Catalunya a contribuir amb homes i diners a la política
imperialista castellana, el favorit del rei Felip IV de Castella havia decidit
portar el conflicte a les fronteres de Catalunya, al comtat del Rosselló. Això
va significar una pressió encara major de tropes i soldats, que en pocs anys
van sumar el doble o el triple dels que el país havia suportat durant tot el
segle anterior.
Davant d’una situació així Pau Claris,
amb els seus companys de consistori (com el noble Francesc de Tamarit) van
engegar una campanya de resistència: enviant advocats i juristes als pobles
perquè expliquessin a la gent els seus drets i deures.
LA VERGONYOSA CAIGUDA DE SALSES
La guarnició hispànica va perdre la fortalesa
de Salses (un bastió impressionant), al 1639, que va haver de ser recuperada
amb un exèrcit inicialment d’un 50% de catalans i finalment amb molts més.
Havien estat mobilitzats a cop de fuet pel virrei Dalmau de Queralt, Comte de
Santa Coloma (antic opositor al rei reconvertit a la fe monàrquica) i els
jutges de la Reial Audiència (combinaven tasques judicials amb polítiques –que
estrany, oi?-). La reconquesta, però, va cobrar-se un preu exorbitant en vides
humanes i diners. Es pot dir que la noblesa catalana (la petita noblesa, la de
la terra) va perdre gairebé un terç del seus membres. Tot plegat va omplir d’odi
els cors dels catalans d’aleshores, que ja no tenien gaire simpatia pels seus
teòrics aliats, els castellans.
En aquest context al comte-duc Olivares
ordena allotjar al país les tropes hispàniques: uns 8.000 barruts i macarres.
Les protestes de la Generalitat són constants fins que –entre detencions i
agitacions- al Corpus de Sang (que de ben segur ja coneixeu) una revolta a
Barcelona acaba amb la vida del proto-botifler Dalmau de Queralt.
En aquest context, segons l’explicació
tradicional, pim-pam-pum veiem que Catalunya es passa a França i tot plegat s’embolica en una guerra de vint
anys.
És important saber que tot plegat no va
ser tant fàcil, en aquest inici.
Podem destriar que tot aquest procés es
divideix en tres fases dirigides per Pau Claris, que navega en funció de la
realitat social i les possibilitats polítiques.
MESURES D’EMERGÈNCIA
En un primer moment hi ha la clara
intenció d’arribar a una reconciliació amb el comte de Barcelona, i rei de Castella,
Felip IV. S’envien missatges, es fa servir a la duquessa vídua de Cardona (una
Grande de España) i els seus fills. Però tot és en va. El Consell d’Estat, ja
abans del Corpus de Sang, havia decidit que els catalans ens mereixíem un
escarment. A l’agost de 1641 decreta la formació d’un gran exèrcit. Davant
d’això, Claris i el seu equip no promouen una consulta proto-refrendària sinó
que es mouen.
Actúen.
Posen cert ordre al país (l’aixecament
dels Segadors primer va perseguir els col·laboracionistes de l’extorsió reial,
però ben aviat va derivar cap als grans propietaris), per compensar-ho amplien
la base representativa al parlament. En diem parlament perquè tothom ho
entengui, però el nom tècnic era Junta de Braços. En aquesta reunió hi anaven
els representants dels grups socials (com dèiem nobles, eclesiàstics i ciutats)
però aquest cop es va permetre un nombre molt més gran de representants de ciutats.
I si fins al moment només hi podien anar les ciutats lliures (del rei) ara
també hi van cridar aquelles que estaven dominades per un senyor feudal (com
Tarragona per l’arquebisbe, o Ripoll per un abat, etc.) . Tot plegat significava molta més implicació
de les classes populars, que veien que formaven part –en certa manera- del
projecte
Organitzen la defensa del país conjuntament
amb el Consell de Cent (Ajuntament de Barcelona). Es van reparant
fortificacions que feia gairebé segles que ja no s’usaven. Es reparteix
artilleria i armes entre els diferents municipis.
Per últim, es negocia amb França, cada
cop més descaradament.
En tot aquest tragí Pau Claris —que ja
té uns 55 anys— hi posa tot el seu geni, i ho paga amb un fort sotrac a la seva
salut. Com dèiem més amunt, és en aquest aspecte on el discurs habitual sobre
els fets comença a confondre’ns: en la negociació amb els francesos.
EL TRENCAMENT AMB FELIP IV: UN PROCÉS
CONFUS
En l’inici aquesta gestió era purament
per d’obtenir una ajuda “mercenària”, ras i curt. Per cercar un contingent
militar qualificat. La millor possibilitat eren els francesos, amb un exèrcit
poderós i ben experimentat, i amb una forta animositat cap als hispànics.
Entenem-nos: la pretensió inicial era
plantar cara a l’exèrcit invasor, fer un toc d’atenció a Felip IV i tornar a la
situació anterior de semi-sobirania. Aconseguir imposar que es respectessin les
lleis de la Terra per part dels servidors del monarca.
A la tardor de 1640 Madrid ja ha format
el seu gran exèrcit, que entra a Catalunya gràcies a la traïció de les famílies
poderoses de la ciutat de Tortosa. El poble és fortament represaliat. Tortosa
esdevé així el cap de pont de l’enemic que —tot i les notícies de la revolució
separatista a Portugal—avança com si res per tot el camp de Tarragona.
Durant aquest temps les ambaixades i
súpliques de Pau Claris i el Consell de Cent (Ajuntament de Barcelona) a través
dels ambaixadors que tenen a Madrid és multipliquen, buscant sempre la solució
pactada per damunt del conflicte. Però la cosa comença a agafar un caire
irreparable amb la presa de Cambrils. Sobretot quan els ambaixadors acaben a la
presó.
La recluta catalana, feta amb pressa i
sense una excessiva motivació (tot s’ha de dir) havia aconseguit un màxim de 8.000
soldats de peu i amb prou feines un centenar de soldats a cavall.
Això era greu, comptant que el de los
Vélez arribava amb 30.000 unitats d’infanteria i varis milers de cavalleria.
L’avenç dels castellans no havia trobat
respostes gaires contundents (Josep d’Ardena, futur cap de la cavalleria
catalana arriba a parlar en les seves cartes de “desbandada gallinàcia”) però a
Cambrils tot va ser diferent. Plaça d’armes catalana, va resistir varis dies un
agressor vint o trenta vegades superior, fins que els aliats francesos i l’exèrcit
de Barcelona (la bandera de Santa Eulàlia) van poder entrar a Tarragona. Un cop
solucionat això, els defensors es van rendir. Los Vélez va trencar paraula
donada i va massacrar sense immutar-se uns 600 defensors. En un judici
pantomima, també va fer executar totes les autoritats municipals, nobles
inclosos.
Després d’això els tercios
castellans van avançar fins a Tarragona, on el cap expedicionari francès va
acabar pactant una indecorosa retirada. A Barcelona la reacció popular va ser
impressionant, doncs perdre una ciutat tant important com aquella (i sobretot amb
el preu que s’havia pagat perquè pogués ser defensada) era indignant. Quina
mena d’aliats teníem? Cal preguntar-se, doncs: perquè aquest gest francès?
Molt breument, si llegim fem un cop
d’ull als documents de l’època veurem que, tot i que portaven més de mig any de
negociacions, la confiança entre la part catalana i la part francesa era
escassa. Normal, si pensem que eren enemics tradicionals. El general francès,
Espenan, es va trobar amb una grandiosa ciutat poc equipada i amb pocs
contingents catalans. Malfiat va girar cua. Conscient de les negociacions amb Castella,
no volia que reeixissin, perquè de ser així ell es quedaria amb pocs milers de
soldats enmig de territori enemic.
Va ser un important greuge, que deia poques
coses positives de les intencions franceses, però és més difícil jutjar-lo negativament
si tenim present que Espenan va dur els representants municipals de Tarragona a
les negociacions amb els castellans i —sabent que els soldats mataven tot resistent
català que trobaven—va permetre la retirada prèvia de l’exèrcit de Barcelona.
Ah... no són fàcils les coses fora dels guions de Hollywood, oi?
EL SEGON PAS
Tot això ens ha de fer més comprensible
la segona fase de tota aquesta negociació.
Era un gest que condemnava
definitivament Pau Claris, Tamarit i la resta de dirigents catalans del moment:
declarar-se fora de la sobirania del comte de Barcelona, també rei de Castella.
En el fons, era destituir-lo del càrrec.
Això ja era matèria d’alta traïció.
Així doncs, amb tota la solemnitat
adient el 16 de gener de 1641 el parlament català va aprovar la
proclamació de la República Catalana. Si
al setembre de 1640 hi havia 30 eclesiàstics, 144 nobles i 72 representants de
ciutats, al moment de la proclama hi havia el doble d’eclesiàstics, 3 nobles
més... i 251 ciutadans més, per tant un augment radical dels elements populars.
No és difícil deduir una certa
satisfacció, com a mínim, entre els elements cultes de la societat. Barcelona
sovint s’havia emmirallat en les repúbliques italianes, especialment en la seva
aliada habitual contra els genovesos: Venècia.
Perquè aquesta proclamació? Bé,
aspiracions sentimentals a part, en primer lloc ja hem vist l’abominable actitud
repressora dels generals castellans (no exclusiva a Catalunya, només cal pensar
en Flandes, les parts envaïdes de França i Sudamèrica...). Els militars
hispànics no respectaven ni els innocents, ni la condició social ni les
autoritats. Executaven una política clarament terrorista. Això feia impossible
pensar cap reconciliació sense unes mínimes pinzellades de genocidi. També era
molt evident que es pretenia destruir el sistema polític català. Després de
Cambrils els dirigents catalans sabien que no es respectaria res ni ningú.
Finalment, i potser el més important,
calia demostrar contundència a l’aliat francès.
Això significava un major acostament cap
al tradicional enemic/invasor del nord? Doncs si. Però, com deia la
correspondència dels jesuïtes barcelonins de l’època, cap a Castella,
bàsicament els dirigents del país elegien el “mal menor”.
Fet aquest pas que ja no admetia perdó,
després d’una tensa discussió entre Pau Claris i el general Espenan, en què el
president va arribar a amenaçar-lo de mort (va venir a dir-li que els segadors
movilitzats exterminarien les seves tropes), els francesos van decidir reforçar
la seva participació, però encara a mig gas. El negociador francès, du-Plessis
Besançon (nebot del famós cardenal Richelieu) va anar collant i collant les
institucions catalanes. Si el seu oncle i el mateix rei havien enllaminit els
ambaixadors catalans a París amb la idea republicana, el nebot va fer una
impressionant campanya del que avui en diríem màrqueting. Mitjançant informes i
qüestionaris directes als representants catalans, argumentava que la república
era inviable.
A més, per jugar-s’hi la pell i
defensar-la, el Rei de França exigia saber què en trauria a canvi.
EL TERCER PAS DEL CAMÍ A PARÍS
Així doncs ens trobem ja amb el
tercer pas, al qual ens referíem en obrir aquesta ressenya sobre el president
Claris.
El 27 de gener, l’endemà de la victòria
de Montjuïc (en que, per algun miracle de Santa Eulàlia o alguna broma del
destí aquell exèrcit castellà tant potent es va desfer i va acabar fugint cames
ajudeu-me cap a Tarragona), els catalans feien comte de Barcelona al rei de
França, Lluís XIII, el qual prometia explícitament respectar les formes
jurídiques i polítiques catalanes i mantenir tot el territori del Principat i
Comtats unit per sempre.
Insistim, benvoluguda lectora o
benintencionat lector: allò que pretenien Pau Claris i companyia era conservar
les llibertats de la terra. No havien tingut mai cap programa independentista
del tipus que entenem en l’actualitat. No. Havien volgut mantenir allò que ens
havien llegat els avantpassats, i que ens garantia protecció vers la voluntat
absoluta d’un perdonavides puteru amb domicili a Madrid.
També cal saber que Catalunya no es
podia independitzar de res, perquè ja
ho era, d’independent. El que podia fer era separar-se del seu sobirà, que
també era rei de Castella. Era un raonament propi dels juristes catalans, que
treballaven en aquests arguments des de feia dècades i que —de fet— s’arrelava
en certes teories d’un grup de teòlegs castellans del segle XVI. Aquesta teoria
deia que el poder de Déu anava directe a la comunitat política, no en la
persona del monarca.
Que irònic que un segle després ens
servis per prescindir del seu rei, no?
Entrant en les raons d’aquest pas final
podem dir que és un simple exercici de real-politik, degudament conduit
per du-Pessis Besançon i arrelat en la traumàtica experiència de la demostració
de Tarragona (el veure’s indefens davant la fúria hispànica). És un altre
moviment destinat a demostrar el trencament amb el Monarca Castellà. És una
apretada més en el dogal que teníem al voltant del coll.
DESAPAREIX EL LÍDER, DEIXANT MOLTES
PREGUNTES
I enmig de tot això, precisament un mes
exacte després d’aquesta última proclama, desapareix el protagonista de moltes
d’aquestes decisions. L’home de consens.
Provablement no hi haurà ningú amb tanta
acceptació dels catalans (independentment de la classe social i ideologia) fins
a Francesc Macià, a principis del segle XX.
Ja hem dit que estava malalt i
atribolat. Però investigacions recents del professor Antoni Simon, contrastades
amb especialistes en toxicologia de la Universitat de Barcelona rebel·len que
segurament no fou la mala salut el que llevà la vida del president, sinó alguna
mà assassina. L’instrument fou un conegut verí d’aleshores: l’aqua tofana,
o aqua di napoli. Sense gust ni olor, aquesta substància amb prou
feines deixava rastre. Resulta molt clarificadora la dada que el pobre
secretari del President va morir al mateix dia que ell, i gairebé la mateixa
hora.
Les
autoritats catalanes ho van deduir?
Els documents escrits en aquell moment
són molt misteriosos i reservats. Ara no recordo si era du-Plessis o Espenan
que en una carta a París escrivien que tot indicava que havia estat enverinat
amb una medicina.
Si
els dirigents catalans ho sabien, perquè no ho van fer públic?
El professor Simon raona —crec que
encertadament— que si al maig-juny de 1640 hi havia hagut totes aquelles
revoltes populars, que es repetiren al desembre de 1640 en arribar l’exèrcit
castellà, i al 1641 amb la fugida cagarrina dels expedicionaris francesos; la
notícia de l’assassinat del President hagués causat un caos absolut.
Penso que és una deducció encerada.
I
llavors queda un altre enigma: Qui i perquè?
A un primer cop d’ull, com diu Simon, és
prou clar que amb Claris no hi havia massa possibilitats de tornar enrere, de
negociar novament el retorn a Castella. Home decidit i amb molta autoritat
hagués estat evidentment un escull.
En un exercici creatiu –gens demostrable-
especularem cap a una altra banda: I Richelieu? Després de Claris els dirigents
catalans són manegats per França i no hi ha cap líder del país que aconsegueixi
unir els catalans, si no és mitjançant la violència (que inevitablement genera dissidència).
Cada cop és més fort el pes de
l’autoritat francesa, malgrat el jurament del Lluís XIII. L’home fort del rei
al país, als inicis, és el militar Philippe de la Mothe Houdancourt, un parent
llunyà del Cardenal, que creà així una mena de gran feude sota sobirania
francesa, en poder del seu clan familiar. No deixa de voltar-me pel cap la indignació
de l’historiador Mn. Josep Sanabre, perquè en la portada del discurs fúnebre
dedicat a Pau Claris hi figuraven les armes familiars del Cardenal Richelieu,
en comptes de les del difunt. L’excusa era que se li dedicava la publicació al
Cardenal. És que potser era l’hàbil remat d’una infame operació criminal?
Més articles:
Si voleu llegir més històries ben
pròpies no dubteu a descarregar-vos els pdf de la sèrie Dels Segadors al
Vigatans, la fi de l’Estat Català, editada en l’especial Tricentenari del Diari
el Vallenc:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada