Demà, un any més, commemorarem i recordarem l'11 de setembre.
Afortunadament, d'uns anys ençà ha deixat de ser una festa de costellada, com havia maldat per endossar-nos el col·laboracionisme de la Transición Democáguica. Així avui segurament molts us preparareu per anar aquest vespre a alguna marxa de torxes, i demà a la Meridiana o a la manifestació (igualment digne) de qualsevol altre localitat.
Com sempre hi haurà qui dirà, "quina gràcia (o desgràcia) celebrar una derrota". Deixeu-me dir que després de tres anys d'estudi aprofundit del període entre 1640 i 1714 (*), que és el procés d'assalt i enderrocament del sistema polític català, afirmo que això és una fal·làcia. És més, és un tic de derrotisme i autoodi. Un tòpic tòxic.
Amics, la part que fa més mal no és la història que escriuen els vencedors (al cap i a la fi els historiadors ens hem espavilat molt, per aclarir veritats i desmentir discursos tronats) sinó els TÒPICS TÒXICS que ens han insuflat: enganys transmesos de boca a orella durant generacions i que s'han enquistat en la nostra mentalitat col·lectiva, perjudicant l'autoestima.
El que hem de commemorar i honrar en la diada és l'heroisme i la lluita de les dones i els homes de la ciutat de Barcelona i de les guerrilles de tot el Principat (sovint oblidades), amb les valuosíssimes aportacions materials i humanes dels valencians, els mallorquins i els aragonesos. Plegats, van estar en armes des de juliol de 1713 (o abans) fins la caiguda de Mallorca, al 1715.
Elles i ells van lluitar fins al darrer alè per conservar UN MÓN: en forma de sistema polític, administratiu i jurídic; en forma de cultura i llengua; que sabien perfectament que moriria al dia següent de ser derrotats.
Cal destacar, endemés, que precisament ells van saber mantenir l'esperança fins la final.
I en part tenien raó: gairebé una setmana després de la caiguda de la Ciutat Comtal, la flota anglesa del nou rei Jordi I de la Gran Bretanya rebia ordres de reunir-se a Maó, per anar a fer de força d'interposició a Barcelona. La feina constant de la diplomàcia catalana de l'època, dels veterans que eren prop de l'Emperador, d'una part del parlament anglès, o fins i tot dels oficials de les diferents nacionalitats que havien lluitat amb nosaltres, finalment havia fet efecte. Però massa tard.
Sigui com sigui, amb aquesta dada podem dir que els adjectius típics de massa historiadors per definir els resistents: "fanàtic", "il·luminat", "il·lús", "innocent", "fantasiós", "patètic", a més de tendenciosos són vergonyosament falsos.
Si al juliol de 1713, quan els aliats ens van deixar abandonats, s'hagués fet cas dels botiflers o dels derrotistes (si, dels "avantpassats ideològics" dels del rotllo aquest de "celebrar una derrota") ara seríem una simple regió assimilada, com ha passat a molts territoris de la França actual. No cal ser gaire creatius per imaginar el quadre.
El caliu del foc d'aquella resistència; la consciència del que van patir els nostres avantpassats (biològics o culturals, tant és); i del que ens van arrabassar com ha poble; han ajudat a què 301 anys després estiguem al punt on estem.
Així doncs demà, quan cridem, quan ens manifestem, o tant sols quan traiem la senyera o l'estelada al balcó, tinguem un record per ells. Una espurna de memòria, un pàl·lid reflex de la foguera dels herois del poble. Perquè això és el que foren. Digui el que diguin els farsants.
Visca la llibertat, catalans!
(*) les conferències DELS SEGADORS ALS VIGATANS, LA FI DE L'ESTAT CATALÀ que encara estic documentant, treballant i perfeccionant.
(foto: portada de l'obra de Santiago Alberti sobre l'11 de setembre, publicada als anys 60 en ple franquisme i que és, de dret, la influència més important que em va dur a començar tota aquesta feina que us deia. Mil gràcies!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada