Cinc dies i
escaig abans del nostre referèndum vèiem astorats i alhora poc sorpresos [si,
sé que és contradictori...] tot una colla de vailets bigarrats que marxaven de
Huelva acomboiats pels seus sagaços veïns com si anessin a combatre l’ISIS o
les forces de Mòrdor. Però venien cap a Catalunya.
Realment,
aquesta colla d’herois de full parroquial saben on van? Saben a qui serveixen?
...a Espanya? ...a la justícia? ...a la unitat? ...a la pàtria? ...quina?
Més aviat serveixen
un grup d’amos molt més arbitrari, descregut, i sobretot interessat. Una colla
deixalla que mou els fils de la Castella Gran amb la més absoluta impunitat des
de fa gairebé cinc segles.
Ara que queden quatre dies per la cita més important de la
nostra història us en faré cinc cèntims, perquè són d’aquell tipus de dolents
que passen desapercebuts fins ben bé el final de la peli. Ull viu, que va de
bastos!
INTRODUCCIÓ:
LA MOMIOCRÀCIA
A hores d’ara ja hem sentit unes quantes vegades al professor
Ramon Cotarelo afirmant que Espanya és una nació fracassada, un estat frustrat.
Els fets que us explicaré en aquesta petita sèrie d’escrits mostren una de les causes més importants, sinó la
definitiva, que han provocat aquest esguerro:
L’estat espanyol (i la nació inventada que se’n volia
derivar) no és una construcció política feta pel poble i per al poble, sinó per una elit molt
exclusiva i amb la finalitat de mantenir-la. Per nodrir, de manera poc
dissimulada, uns clans econòmics, burocràtics i aristocràtics eternitzats a la cort de
Madrid. Tant eterns, que per ells aquesta pràctica extractiva ja no és cap mena
d’estratègia o dèria sinó simplement un dret. Un dret de sang.
El regne d’Espanya no és únic, en aquest sentit, però molts
d’altres països (amb major o menor intervenció d’una elit semblant) si que han
tingut èxit donant als seus ciutadans un nivell de vida acceptable, uns serveis i infraestructures i una estructura legal
decents. Han contribuït al progrés tecnològic general, o si més no jurídic i
ideològic i deixen algun llegat al món. Fins a la darrera crisi eren estats per
enquadrar ciutadà i no per espoliar-lo.
L’estat espanyol no. El
regne d’Espanya ha servit, serveix i servirà a la Momiocràcia, sense
preocupar-se ni un instant pels pobles que pretén comandar.
Què hi ha darrera les acusacions al nacionalisme català
d’amagar-se darrera la senyera (i avui dia darrera l’estelada)?
Què hi ha darrera les irregularitats flagrants de govern de
Madrid en infraestructures i mil i una decisions executives?
Què hi ha darrera la protecció ferotge de la banca?
Què hi ha darrera les esquerres descafeïnades i complaents,
combatents per premsa, mar i llei contra tot aquell rival del sistema
(especialment el sobiranisme català)?
Què hi ha, en el fons del patriotisme desbocat i quarterer
que reflota aquests dies?
Què hi ha, en el fons l’ #Aporellos?
Doncs els interessos d’una colla molt antiga de llinatges i
cases de negocis. Una colla sense escrúpols ni altruisme. No estem parlant del
vampir Lestat ni del noiet desmenjat de Crepúsculo. Estem parlant de gent real
que juga en una lliga per damunt dels nostres caps, i especialment d’aquells
poca-soltes que en el sistema espanyol diuen que fan de polítics i pretenen
manar. Si, fins i tot a Catalunya (com a mínim fins fa quatre dies).
No és una llegenda ni un faula: és història. D’aquella que no
surt als llibres.
 |
| imatge dels Reis Catòlics en una moneda castellana |
PRIMERA PART: TOT TÉ UN ORÍGEN
Al segle XVI, ben acabada l’Edat Mitjana, tota una
colla d’estats governats per diverses famílies reials conflueixen en un sol
llinatge. El joc de trons, o una carambola de xurra, van reunir quatre
herències de les més substancioses d’Europa en la persona d’un xicot lleig i
amb problemes de parla: Carles I de la casa de Borgonya-Áustria-Trastàmara
[l’ordre és intencionat].
(que quèeee?)
Tornem-hi: possiblement les quatre herències més importants
d’aquell temps (la de la casa de Borgonya, la casa imperial d’Àustria, dels
Trastàmara de Castella i dels Trastàmara de Barcelona-Aragó) de cop i volta van
passar a ser una mena de super-entitat política, un guirigall burocràtic i
institucional que encara avui dia encén debats abrandats entre els historiadors
sobre què era realment, com funcionava i qui hi tenia més importància.
EL TRELLAT
DE TOT PLEGAT
Pel que a nosaltres ens interessa en fixarem en quins interessos centrals tenia aquesta “nova” casa regnant. Si hi ha algun comú denominador entre tots
els governants d’aquell llinatge[i] va ser l’interès per mantenir al preu que fos –total... pagava Castella...– les possessions de la Casa de Borgonya.
Ni cristianitzar el món, ni fer del castellà una llengua
universal, ni estendre les lleis de Castella o el seu imperi... no no... Si
mirem la pràctica política, si mirem les despeses, si mirem els desafiaments i
les batalles, i especialment els errors, clarament el primer objectiu era
mantenir l’herència borgonyona.
Aquests territoris, també coneguts com Països Baixos,
comprenien un mosaic d’estats repartits d’una forma complicada, que anaven des
de l’actual Holanda i Bèlgica al nord, passant per Luxemburg, fins a les terres “originàries” de
Borgonya al sud. Alguns estaven mig-aïllats i dins del regne de França o les
terres de l’Imperi Germànic. De fet, en conjunt eren la xarnera entre aquestes
dues potències que sempre s’estaven esbatussant.
Aquesta confederació dels Països Baixos havia estat governada
de manera independent en un sistema d’estil parlamentari com el de la Corona
catalano-aragonesa, i eren una peça clau en la política europea, malgrat que en
la història d’estats d’avui dia li doni poca visibilitat[ii].
No deixa de ser significatiu que l’estendard utilitzat per
les seves tropes de la casa d’Àustria (castellanes, valones, napolitanes,
sicialianes, etc) fos la creu de Sant Andreu, pròpia del casal de Borgonya i no
cap símbol dels estats ibèrics.
 |
| Mapa dels territoris bàsics de l'herència borgonyona. Font: Viquipèdia |
A MI
M’HAVIEN DIT QUE AIXÒ ANAVA DE MÒMIES...
(...Si, si, calma, calma... ja hi arribem.)
Recapitulem: tenim una “nova” dinastia amb un munt de
territoris diferents, cadascú prou a la seva. I per aquesta dinastia l’interès
bàsic és una franja de territoris molt rics però situats al bell mig d’Europa, entre
dos galls que no paren de picotejar-se.
Això és sinònim de guerra. De soldats. D’armament. I de
despeses galopants, sempre creixents.
(i tota la pasta, qui la posava?)
Doncs... la Corona de Castella. La part més pròspera, més
poblada i més prometedora en el moment de la vinculació de tots aquells
territoris. Amb les colònies americanes, un bon nombre de places ocupades al
nord d’Àfrica, i esgarrapant de mica en mica els territoris itàlics a la Corona
d’Aragó.
Val a dir que Catalunya estava molt tocada per una estúpida
Guerra Civil en època de Joan II de Trastàmara, el Sense fe; el Regne de
Mallorques cada cop vivia més tensió interna entre classes socials; i el Regne
de València estava financerament arruïnat (com a mínim la seva banca) per les
despeses i la insolvència del fill del Sense fe: Ferran el Catòlic. I Aragó?
...bé, abans com ara: era Aragó.
(i si Castella era la part més puixant... com és que
s’avingué a pagar l’ànec?)
Doncs pels Momiòcrates, vet-ho aquí. Per l’empenta d’aquestes
elits en l’imaginari d’un dret de conquesta universal, en una superioritat
racial i en un la defensa de la fe vertadera (per ells).
Cal dir que aleshores encara no eren molt mòmios, de fet
molts d’ells pertanyien a llinatges aristocràtics que havien sortit a l’ombra
dels Trastàmara. Dècades abans de la reunió d’estats, els Reis Catòlics havien
aprofitat la Guerra Civil de Castella i les guerres de Granada per arranar
l’antiga noblesa i certes ciutats. Després de la victòria havien recompensat
generosament els seus aliats.
 |
| creu de Borgonya. Font: Viquipèdia. |
EL QUEC DE
LA FLOR AL CUL
Quan el nét dels Catòlics (Carles I) va arribar a la
Península, anava més perdut que un pollastre en un casino, o que un pop en un
concurs d’origami.
Envoltat per un consell de borgonyons que en època del seu
pare Felip havien tocat prou els cordons; parlant en un francès d’aquell de
Brussel·les, no va tenir una bona rebuda a Castella, i aviat es van revoltar els
antics grans llinatges i les ciutats.
A l’altra banda de la Península, va caure
prou bé a Catalunya, però al sud i més enllà del
mar les germanies valencianes i els agermanats a Mallorca també es van alçar
contra el seu poder.
Aleshores va ser quan els antics amics dels Trastàmara van
agafar el sobirà i se’l van fer seu. El van adaptar als seus interessos: el van
castellanitzar. Van ser el seu puntal per derrotar a comuneros i agermants. Van
aliar-se amb la casa d’Àustria, amb l’objectiu de monopolitzar l’imperi. De
donar-li prestigi, d’ampliar-lo, i tot manegant i desmanegant embutxacar-se tot
el que poguessin saquejar.
Els Grandes de Castilla, poc després Grandes de Espanya es
van fer seu el governant i també les terres que governava amb el ceptre de
Castella. De la resta d’estats... temps
al temps i “a por ellos!".
[i] En
aquell moment, i tradicionalment, es va parlar d’aquesta dinastia com la Casa d’Àustria.
Tenia dues branques, la principal (que governava la Corona de Castella i la
Corona d’Aragó, amb el Regne de Portugal i totes les colònies del conjunt,
repartides per quatre continents) i la secundària: els cosins del Zumosol de
l’Imperi Germànic (de fet el bressol de la dinastia).
[ii] Excepte
quan surten a les pelis de Joana d’Arc, capturant-la i cremant-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada