PLANY

ESCENA VINT-I-QUATRE - versió historicopolítica de l'1Oct

L’ULTIMA CÀRREGA DE LA MOMIOCRÀCIA (I de IV)

Cinc dies i escaig abans del nostre referèndum vèiem astorats i alhora poc sorpresos [si, sé que és contradictori...] tot una colla de vailets bigarrats que marxaven de Huelva acomboiats pels seus sagaços veïns com si anessin a combatre l’ISIS o les forces de Mòrdor. Però venien cap a Catalunya.

Realment, aquesta colla d’herois de full parroquial saben on van? Saben a qui serveixen? ...a Espanya? ...a la justícia? ...a la unitat? ...a la pàtria? ...quina?

Més aviat serveixen un grup d’amos molt més arbitrari, descregut, i sobretot interessat. Una colla deixalla que mou els fils de la Castella Gran amb la més absoluta impunitat des de fa gairebé cinc segles.

Ara que queden quatre dies per la cita més important de la nostra història us en faré cinc cèntims, perquè són d’aquell tipus de dolents que passen desapercebuts fins ben bé el final de la peli. Ull viu, que va de bastos!

INTRODUCCIÓ: LA MOMIOCRÀCIA

A hores d’ara ja hem sentit unes quantes vegades al professor Ramon Cotarelo afirmant que Espanya és una nació fracassada, un estat frustrat. Els fets que us explicaré en aquesta petita sèrie d’escrits mostren  una de les causes més importants, sinó la definitiva, que han provocat aquest esguerro:

L’estat espanyol (i la nació inventada que se’n volia derivar) no és una construcció política feta pel poble i per al poble, sinó per una elit molt exclusiva i amb la finalitat de mantenir-la. Per nodrir, de manera poc dissimulada, uns clans econòmics, burocràtics i aristocràtics eternitzats a la cort de Madrid. Tant eterns, que per ells aquesta pràctica extractiva ja no és cap mena d’estratègia o dèria sinó simplement un dret. Un dret de sang.

El regne d’Espanya no és únic, en aquest sentit, però molts d’altres països (amb major o menor intervenció d’una elit semblant) si que han tingut èxit donant als seus ciutadans un nivell de vida acceptable,  uns serveis i  infraestructures i una estructura legal decents. Han contribuït al progrés tecnològic general, o si més no jurídic i ideològic i deixen algun llegat al món. Fins a la darrera crisi eren estats per enquadrar ciutadà i no per espoliar-lo.

 L’estat espanyol no. El regne d’Espanya ha servit, serveix i servirà a la Momiocràcia, sense preocupar-se ni un instant pels pobles que pretén comandar.

Què hi ha darrera les acusacions al nacionalisme català d’amagar-se darrera la senyera (i avui dia darrera l’estelada)?

Què hi ha darrera les irregularitats flagrants de govern de Madrid en infraestructures i mil i una decisions executives?

Què hi ha darrera la protecció ferotge de la banca?

Què hi ha darrera les esquerres descafeïnades i complaents, combatents per premsa, mar i llei contra tot aquell rival del sistema (especialment el sobiranisme català)?

Què hi ha, en el fons del patriotisme desbocat i quarterer que reflota aquests dies?

Què hi ha, en el fons l’ #Aporellos?

Doncs els interessos d’una colla molt antiga de llinatges i cases de negocis. Una colla sense escrúpols ni altruisme. No estem parlant del vampir Lestat ni del noiet desmenjat de Crepúsculo. Estem parlant de gent real que juga en una lliga per damunt dels nostres caps, i especialment d’aquells poca-soltes que en el sistema espanyol diuen que fan de polítics i pretenen manar. Si, fins i tot a Catalunya (com a mínim fins fa quatre dies).

No és una llegenda ni un faula: és història. D’aquella que no surt als llibres.

imatge dels Reis Catòlics en una moneda castellana

PRIMERA PART: TOT TÉ UN ORÍGEN

Al segle XVI, ben acabada l’Edat Mitjana, tota una colla d’estats governats per diverses famílies reials conflueixen en un sol llinatge. El joc de trons, o una carambola de xurra, van reunir quatre herències de les més substancioses d’Europa en la persona d’un xicot lleig i amb problemes de parla: Carles I de la casa de Borgonya-Áustria-Trastàmara [l’ordre és intencionat].

(que quèeee?)

Tornem-hi: possiblement les quatre herències més importants d’aquell temps (la de la casa de Borgonya, la casa imperial d’Àustria, dels Trastàmara de Castella i dels Trastàmara de Barcelona-Aragó) de cop i volta van passar a ser una mena de super-entitat política, un guirigall burocràtic i institucional que encara avui dia encén debats abrandats entre els historiadors sobre què era realment, com funcionava i qui hi tenia més importància.

EL TRELLAT DE TOT PLEGAT

Pel que a nosaltres ens interessa en fixarem en quins interessos centrals tenia aquesta “nova” casa regnant. Si hi ha algun comú denominador entre tots els governants d’aquell llinatge[i]  va ser l’interès per mantenir al preu que fos  –total... pagava Castella...– les possessions de la Casa de Borgonya.

Ni cristianitzar el món, ni fer del castellà una llengua universal, ni estendre les lleis de Castella o el seu imperi... no no... Si mirem la pràctica política, si mirem les despeses, si mirem els desafiaments i les batalles, i especialment els errors, clarament el primer objectiu era mantenir l’herència borgonyona.

Aquests territoris, també coneguts com Països Baixos, comprenien un mosaic d’estats repartits d’una forma complicada, que anaven des de l’actual Holanda i Bèlgica al nord, passant per Luxemburg, fins a les terres “originàries” de Borgonya al sud. Alguns estaven mig-aïllats i dins del regne de França o les terres de l’Imperi Germànic. De fet, en conjunt eren la xarnera entre aquestes dues potències que sempre s’estaven esbatussant.

Aquesta confederació dels Països Baixos havia estat governada de manera independent en un sistema d’estil parlamentari com el de la Corona catalano-aragonesa, i eren una peça clau en la política europea, malgrat que en la història d’estats d’avui dia li doni poca visibilitat[ii].

No deixa de ser significatiu que l’estendard utilitzat per les seves tropes de la casa d’Àustria (castellanes, valones, napolitanes, sicialianes, etc) fos la creu de Sant Andreu, pròpia del casal de Borgonya i no cap símbol dels estats ibèrics.

Mapa dels territoris bàsics de l'herència borgonyona. Font: Viquipèdia

A MI M’HAVIEN DIT QUE AIXÒ ANAVA DE MÒMIES...

(...Si, si, calma, calma... ja hi arribem.)

Recapitulem: tenim una “nova” dinastia amb un munt de territoris diferents, cadascú prou a la seva. I per aquesta dinastia l’interès bàsic és una franja de territoris molt rics però situats al bell mig d’Europa, entre dos galls que no paren de picotejar-se.

Això és sinònim de guerra. De soldats. D’armament. I de despeses galopants, sempre creixents.

(i tota la pasta, qui la posava?)

Doncs... la Corona de Castella. La part més pròspera, més poblada i més prometedora en el moment de la vinculació de tots aquells territoris. Amb les colònies americanes, un bon nombre de places ocupades al nord d’Àfrica, i esgarrapant de mica en mica els territoris itàlics a la Corona d’Aragó.

Val a dir que Catalunya estava molt tocada per una estúpida Guerra Civil en època de Joan II de Trastàmara, el Sense fe; el Regne de Mallorques cada cop vivia més tensió interna entre classes socials; i el Regne de València estava financerament arruïnat (com a mínim la seva banca) per les despeses i la insolvència del fill del Sense fe: Ferran el Catòlic. I Aragó? ...bé, abans com ara: era Aragó.

(i si Castella era la part més puixant... com és que s’avingué a pagar l’ànec?)

Doncs pels Momiòcrates, vet-ho aquí. Per l’empenta d’aquestes elits en l’imaginari d’un dret de conquesta universal, en una superioritat racial i en un la defensa de la fe vertadera (per ells).

Cal dir que aleshores encara no eren molt mòmios, de fet molts d’ells pertanyien a llinatges aristocràtics que havien sortit a l’ombra dels Trastàmara. Dècades abans de la reunió d’estats, els Reis Catòlics havien aprofitat la Guerra Civil de Castella i les guerres de Granada per arranar l’antiga noblesa i certes ciutats. Després de la victòria havien recompensat generosament els seus aliats.

creu de Borgonya. Font: Viquipèdia.

EL QUEC DE LA FLOR AL CUL

Quan el nét dels Catòlics (Carles I) va arribar a la Península, anava més perdut que un pollastre en un casino, o que un pop en un concurs d’origami.

Envoltat per un consell de borgonyons que en època del seu pare Felip havien tocat prou els cordons; parlant en un francès d’aquell de Brussel·les, no va tenir una bona rebuda a Castella, i aviat es van revoltar els antics grans llinatges i les ciutats.

A l’altra banda de la Península, va caure prou bé a Catalunya, però al sud i més enllà del mar les germanies valencianes i els agermanats a Mallorca també es van alçar contra el seu poder.

Aleshores va ser quan els antics amics dels Trastàmara van agafar el sobirà i se’l van fer seu. El van adaptar als seus interessos: el van castellanitzar. Van ser el seu puntal per derrotar a comuneros i agermants. Van aliar-se amb la casa d’Àustria, amb l’objectiu de monopolitzar l’imperi. De donar-li prestigi, d’ampliar-lo, i tot manegant i desmanegant embutxacar-se tot el que poguessin saquejar.

Els Grandes de Castilla, poc després Grandes de Espanya es van fer seu el governant i també les terres que governava amb el ceptre de Castella. De la resta d’estats...  temps al temps i “a por ellos!".

---

[i] En aquell moment, i tradicionalment, es va parlar d’aquesta dinastia com la Casa d’Àustria. Tenia dues branques, la principal (que governava la Corona de Castella i la Corona d’Aragó, amb el Regne de Portugal i totes les colònies del conjunt, repartides per quatre continents) i la secundària: els cosins del Zumosol de l’Imperi Germànic (de fet el bressol de la dinastia).

[ii] Excepte quan surten a les pelis de Joana d’Arc, capturant-la i cremant-la.

LA FAL·LÀCIA DE L’EQUIPARACIÓ (de 1936 a 2017)

En els darrers temps s’ha posat de moda una falsedat, especialment entre aquells que volen semblar “equidistants” o desapassionats, per dir-ho d’alguna manera.

Aquesta moda és la de equiparar SEMPRE i en QUALSEVOL circumstància dos bàndols, quan estan enfrontats. Per ells sempre n’hi tant d’un com de l’altre. Si un és violent l’altre també ho és... i en el cas que no ho fos, doncs... “SEGUR que també ho serà”. Apa, entoma-la!

Una mirada un poc crítica veurà aviat que no és cap exercici de raonament: és una simple fal·làcia per escombrar cap a casa i simular una pretesa objectivitat.

Deia que en els darrers temps està en voga, i això no vol dir que l’artifici no vingui de lluny. Només cal veure la visió que transmeten els manuals d’història del Règim del 78 sobre la Guerra Civil Espanyola, que ràpidament va ser assumida i difosa per la cultura: novel·les, sèries, cinema...

El discurs oficial diu que era una guerra entre iguals... és més, entre germans. L’any passat es va estrenar la pel·lícula catalana “Ebre, el bressol de la Batalla”. Doncs bé, l’actriu principal al cap de pocs segons d’entrevista al telenotícies ja va disparar el tòpic. Encara avui la sento “va ser una guerra entre germans”. El cap se’m va revoltar: “Guerra entre germans? Però què diu ara?”; “...entre germans de qui? ...els germans es comporten així?”

Es perfectament possible que hi hagués alguns casos aïllats de famílies dividides, però REDUÏR el conflicte a un brega familiar, amb el tot vessament de sang, la repressió i el dolor de tanta i tanta gent... em sembla molt i molt frívol. Aquells generals, capitans i fins i tot capellans genocides no tenien germans o tiets al bàndol republicà. I si els hi haguessin tingut... pobres d’ells.  La història post-Transició s’erra: voler pacificar o perdonar està bé,  però mentir amb aquest desvergonyiment és una mala base de la qual alçar-se.

No eren dos germans. Un dels bàndols era l’exèrcit: els militars (excepte la flota). L’altra la gent corrent: oficinistes, carnissers, carters, paletes, tramviaires, etc..

Un bàndol estava ben proveït d’efectius i armament, i del més modern. L’altra vivia bloquejat per les presumptes potències democràtiques de l’època i fins al final del conflicte es va nodrir d’homes i dones sense coneixements militars.

Aquell exèrcit traïdor (al jurament de fidelitat a la pàtria) van desembarcar a la Península assassinant, perseguint, violant, empresonant i reclutant a la força. Era una força aparentment imparable i això va disparar una reacció terrible en la rereguarda republicana, que en cap moment va estar al nivell de la feixista. Les matances de Badajoz, de Granada, de la carretera de Màlaga, de Gernika, el bombardeig constant de Barcelona... no van tenir cap parió (afortunadament) des del bàndol republicà. És que ni tant sols es va plantejar.

Com es pot pretendre que eren iguals? Que eren equiparables?

Bàsicament forçant la situació per fer-hi cabre la teva teoria d’equiparació automàtica, passant pel sobre de fets i dades. Eren equiparables perquè així ha de ser. I punt.

Si traiem el vel de l’equiparació i mirem els fets, la Guerra Civil espanyola va ser una carnisseria perpetrada per l’exèrcit espanyol contra la població civil. Va ser una festa dels aliats de Hitler per provar el seu armament i la seva falsa gallardia (que s’acabaria just quan es trobessin davant de militars professionals a la Segona Guerra Mundial). I encara pitjor: si al segle XIX en les innombrables guerres entre el govern central i els carlins (els que equivaldrien al bàndol nacional al 1936) en acabat el conflicte hi havia indults (i fins i tot incorporació d’oficials del bàndol perdedor a l’exèrcit oficiós), entre el 1939 i el 1978 això no va passar de cap manera. Va haver-hi un règim de terror incontrolat, una societat oprimida, fosca i trista on els guanyadors revengistes van humiliar, torturar i assassinar els perdedors gairebé fins al final. I no parlem de les famílies que encara tenen parents a les cunetes.

Insistim: eren dos bàndols iguals? Eren germans? DE CAP DE LES MANERES.

I ARA, A 27 DE SETEMBRE DE 2017, en plena acció repressiva de les forces d’ordre públic espanyoles seguim escoltant el llest de torn amb cançonetes per l’estil, en referència a l’equiparació del bàndol estatal i unionista amb el bloc independentista o tant sols el govern de la Generalitat. I aquesta aparent distància objectiva fa forat. Només cal sentir el típic indepe crèdul “en el nostre bàndol també ho hem fet malament...”. Tot falsa aparença de modèstia, uns grams d’ignorància i una baixa autoestima.

L’estat unionista, “ells”, han repartit el NO a tort i a dret. Ells han entorpit la discussió parlamentària amb demandes judicials. Ells boicotegen des del propi estat el creixement del país, coartant l’aeroport i el port de Barcelona i les infraestructures de comunicació. Ells han abusat del TC: fins i tot les decisions del parlament català que podrien ser legals al seu sedàs (i que són operatives en altres parlaments) ens les han tombat en aquella pantomima de tribunal. Ells reconeixen en la intimat haver-nos retallat la sanitat, la salut de tots, per pressionar. Ells ens porten milers de policies, que ixen dels seus pobles victorejats pels seus veïns per venir a reconquerir el Principat.

Front això... nosaltres què tenim. Urnes? Enganxines? Estelades? Gralles? Mossos indecisos? Un poc de tot això i... RES MÉS. Segur que tant és un bàndol com l’altre?

Set anys sortint al carrer centenars de milers de persones, amb ordre i cordialitat, fins i tot sense causar desperfectes ni brutícies innecessàries (a diferència de moltes celebracions esportives, inferiors en assistents). Al bàndol unionista ja hi comencem a comptar les manis feixistes, que a Barcelona en un sol cop van causar més víctimes i desperfectes que en tot aquest temps de moguda indepe. Segur que ens hi poden equiparar?

DONCS NO. A mi no em prendran el pèl. I espero que a vosaltres tampoc.

RAMON RIERA FONT