POTINEJANT EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL II: LA INTERFERÈNCIA EN EL SISTEMA D’ASSIGNACIÓ DE CÀRRECS POLÍTICS DE L'ANTIC ESTAT CATALÀ

Continuant (i tancant) les disquisicions sobre la potineria de l’espanyolíssim Partido Popular en les seves martingales característiques per evitar una secessió del Principat de Catalunya, destaca la reforma del Tribunal Constitucional a la que ens referíem en un article anterior. L’objectiu d’aquesta martingala és poder fer saltar el president electe de la Generalitat que gosi fer algun pas en proclamar un estat basat en la sobirania del nostre poble. Ras i curt.

En l’altra ocasió vam parlar de la manipulació d’un Alt Tribunal: la Reial Audiència de Catalunya, entre els segles XVII i XVIII.

Avui, tractant la mateixa època, parlarem de la degeneració del sistema d’assignació de càrrecs, tant polítics (consellers de la Generalitat o regidors dels Consells municipals (1)), com els que avui en diríem funcionarials. Que ningú s'esveri: no era cap sistema democràtic, era un sorteig. 

En tot cas, tenia més garanties de legalitat i de control que no pas la designació a dit pel monarca, com s’usava a França o Castella. Com a mínim assegurava la independència dels càrrecs respecte al poder central. Un aspecte vital, si tenim en compte que la funció de molts d’aquests càrrecs era sobretot vigilar els funcionaris reials, que en la seva feina diària no violessin les lleis pròpies del Principat i Comtats.

El sistema s’havia establert en època de Ferran II el Catòlic, des de finals del segle XV. I perquè un sorteig?  Hem de pensar en els Capuletos i Montescos de Shakespeare. Era una època on les ciutats es dividien sovint en lluites de bàndols, uns certs partits que defensaven interessos “de clan”, més que no pas opcions polítiques. A la Corona d’Aragó eren molt greus, especialment al Principat i Comtats i al Regne de València. Per això el darrer comte-rei de la casa Trastàmara va promocionar el sistema de sorteig.

Els noms dels candidats eren anotats en un llibre de nom bellíssim: el Llibre de les Ànimes. Eren seleccionats conforme a la voluntat dels càrrecs sortints o —cada vegada més— mitjançant comissions més o menys neutrals. El dia de les “eleccions” es transcrivien els noms en petits pergamins, que s’enrotllaven.  Cada rodolí es posava dins d'una boleta de cera calenta, perquè no es poguessin obrir. Llavors es ficaven dins d’un saquet. Per això, sovint es parla de <<insacular>> o de <<desinsacular>>, a l'hora de posar o treure alguna persona del sac del sorteig, o de la llista del Llibre de les Ànimes. El dia de les eleccions un nen treia els rodolins encerats i així —un a un— s’anaven assignant els càrrecs.

ESCAC A CATALUNYA? 
En el cas del Principat, després de la guerra dels Segadors, a part de la nefasta partició del nostre país l’altre gran mal va ser que Felip IV de Castella va decidir confirmar les lleis catalanes però reservant-se la capacitat de filtrar les persones que podrien entrar en els sortejos, en aquests Llibres de les Ànimes.

Des de 1652 la Generalitat i els Consells municipals estaven obligats a enviar la llista de seleccionats a Madrid, al Consell d’Aragó. Allà acceptaven o refusaven els candidats, i sovint n'acabaven proposant d’alternatius, en comptes dels que hi havia a la llista. En les primeres dècades encara tenien la decència d’al·legar motius polítics clars, però de mica en mica van anar posant excuses d'allò més absurdes o indecents. Al final ja no s'amagaven de canviar directament els candidats proposats per les institucions catalanes pels que volia el Comte de Barcelona (el rei castellà).

Amb aquesta modificació de les lleis catalanes, imposada per la força de les armes, el monarca castellà i els seus consellers esperaven poder castigar o recompensar els polítics catalans i així anar recol·lectant fidelitats entre les classes dirigents. En aquesta línia, una altra mesura de gran impacte era la capacitat del rei per desinsacular a algú que ja estava exercint el càrrec. Aquesta persona era destituïda i no podia ser sortejada fins que fos considerada apta per la cort de Madrid. Heus aquí una versió barroca del que avui volen fer amb Artur Mas o qui sigui que surti escollit nou president de la Generalitat de Catalunya, aquest 2015, si no fa cas de la veu dels amos de la Villa y Corte.

Addicionalment, el mateix sistema creava una «porta del darrere». Si algú no era escollit per les comissions catalanes encarregades de la selecció, o bé una vegada i una altra era refusat pel Consell d'Aragó, sempre podia enviar una petició al monarca que, en acceptar, passava el demandant a la llista dels “seus” candidats. Com pot entendre el lector, això va degradar el prestigi i poder dels dirigents catalans, ja que les persones que aquests havien refusat tenien una via alternativa per accedir al sorteig, deixant els dirigents locals amb un pam de nas. L’efecte no era gens casual.

UN TRET QUE ES VA QUEDAR AL CANÓ
Però l'invent va demostrar tenir un doble tall perquè, si bé va aconseguir augmentar els fidels i —alhora— crear un cert canguel·lo entre la casta nostrada, va ser també un motiu constant de desgast de les relacions entre els grups dirigents de la Catalunya mutilada i el monarca castellà. Al capdavall, les classes dominants del país (haguessin lluitat en contra o a favor de Felip IV durant la guerra dels Segadors) van mantenir-se fermament partidàries del sistema legal i constitucional del país, sense baixar del burro.

Van mantenir una ferma insistència: en 46 anys es registren fins a 8 ambaixades  cap a la cort de Madrid (2), amb tota la pompa i enrenou, per demanar el retorn de les insaculacions (i altres dignitats, privilegis i fins i tot propietats confiscats al 1652).

Aquest estira-i-arronsa va provocar encara més rancúnies i malentesos entre polítics castellans i catalans, sobretot perquè des de 1652 la Generalitat, el Consell de Cent i les corporacions municipals catalanes van estar combatent contínuament als francesos i defensant la frontera, sense rebre mai cap mena de recompensació ni reconeixement. Alhora havien de mantenir un munt d’oficials i soldadesca que estaven en continu retrocés front la força cada vegada més formidable dels Borbons francesos.

Si afegim a tot plegat que entre les classes populars, malgrat l’analfabetisme evident, hi havia una certa consciència i un cert coneixement del que significaven les lleis catalanes (quan li interessava la pròpia Generalitat no se n’estava gens de recordar-les-hi), veiem clar que s’estava coent un autèntic polvorí.

Al 1687 el xoc estava servit. Crisi al camp i excés de soldadesca sobre el país, amb el pretext de les intermitents guerres amb França. Emmig de la tensió la Cort de Madrid va exercir el poder de desinsaculació i va destituir el president de la Generalitat d’aleshores: Anton Saiol de Quarteroni i Ponce de León (membre d'un dels clans nobiliaris més importants del Principat i del Regne de Granada). També alguns càrrecs més: Daniel Saiol, assessor  i germà petit del president; Josep Ciges, oïdor militar; Lluís de Valencià (assessor); i Jeroni Ferrer (assessor).

Els ministres castellans els van destituir i van prohibir que poguessin ser escollits una altra vegada. El motiu era una carta que el President havia enviat al Rei, malgrat la prohibició del Marquès de Leganés, virrei d’aleshores. Aquesta carta s’acompanyava d’un memorial (informe) dels maltractaments i les extorsions dels soldats dels terços. L'informe l'havia elaborat a partir d’un seguit de cartes dels representants municipals. El President de la Generalitat demanava solucions. Déu n’hi dó, quin delicte. Per acabar-ho d’adobar, quan els afectats anaren a Madrid, a demanar audiència, foren detinguts.

Prova de la consciència política de la ruralia del país i les classes populars d’algunes ciutats és que de mica en mica es va anar articulant una revolta pagesa (els anomenats “barretines”) que gairebé esborra la presència militar hispànica al Principat. Estaven informats dels seus drets i de les lleis catalanes i n’exigien el compliment. En el trienni 1687-1689 la reacció del camp va ser cada cop més radical i exitosa. Tant, que va acabar espantant les classes dirigents del país que els trairen i, aprofitant una nova guerra amb França, van col·laborar en la seva repressió.

CONSEQÜÈNCIA FINAL
Però això no va interrompre la lluita per recuperar les insaculacions. La pugna va continuar fins al punt que va ser decisiva en un dels moments més transcendentals de la història del nostra país: la guerra de Successió.

De fet, si tradicionalment s’havia estudiat l’entrada dels catalans a la Guerra de Successió (1705-1714) com una manera d’intervenir en la política “d’Espanya” (3) les investigacions més recents apunten com una de les causes més importants de l’aposta catalana per l’Arxiduc Carles el fet de recuperar i consolidar la situació política de 1640, i fins i tot millorar-la (4). Especialment recuperar les insaculacions.

És a dir: no volien canviar la Monarquia Hispànica sinó consolidar la sobirania de l’Estat Català i sobretot la capacitat de les institucions del Principat per regular els negocis, la navegació, les tropes i les obligacions militars. En les Corts de Felip V (al 1701) es va fer un intent de recuperar les insaculacions. Aquesta temptativa va generar una gran polèmica (en unes corts ja de per si enverinades pels aristòcrates castellans que acompanyaven el jove sobirà). Al final el Borbó va fer concessions prou generoses  però no va voler-se desprendre d’aquesta formidable capacitat de filtrar el futurs càrrecs públics catalans, i així es va guanyar un partit contrari.

Finalment, les insaculacions es recuperaren al 1705, amb les Corts del nostre Carles III, l’Arxiduc (5). I encara, reservant-se alguna petita excepció. L’estat de guerra no va permetre un desenvolupament clar dels nomenaments de càrrecs i la victòria final de la barbàrie, al 1714 va acabar de liquidar aquell punt de llum, aquella petita esperança nascuda al 1705, de recuperar i perfeccionar la sobirania completa l’Estat català.

Arribaven temps foscs.



NOTES:

(1) A l’època es feien servir altres noms per aquests càrrecs. Els consellers de la Generalitat eren sis: tres diputats (encarregats de la política) i tres oïdors (encarregats dels comptes). No treballaven per temàtiques sinó que eren escollits en funció de les tres classes socials que tenien participació activa en la política del país: la noblesa, les classes dirigents de les ciutats “lliures” i els alts càrrecs eclesiàstics (bisbes, abats i capítols catedralicis). A les ciutats no hi havia “regidors” sinó, segons les lleis pròpies de cadascuna, “jurats”, “consellers”, “paers”, etc.

(2) Es van dur a terme els anys 1653, 1654, 1657, 1660, 1675, 1678, 1686 i 1698. Segons el Consejo de Estado, a Madrid, els catalans no mereixien recompensa: «Porque en sus exteriores demostraçiones y en el de sus mismos escritos se está reconoçiendo que aunque mezclan algunas palabras de sumisión y desconsuelo, pero siempre en otras y en el modo conservan la superior y propia estimación de sí mismos, que ha sido en el dictamen del Consejo el origen de tantas desdichas.» Vindria a dir que eren “falsament submisos”. Us sona?

(3) Entre altres, vegeu Ernest Lluch (malaguanyat historiador i també polític del PSOE) o el mateix Ferran Soldevila (sovint titllat de catalanista exacerbat, però que realment va fermar les bases de la nostra història en quant a fets, tant pels historiadors d’aquí com d’arreu).

(4) Especialment el professor Antoni Simon i els seus companys, que després de més de 20 anys d’exploració intensiva de la Història Moderna de Catalunya i d’haver-se transcrit multitud de textos oficials (del Principat i de la Cort de Madrid), diaris personals de pagesos o menestrals, i altres fonts fins aquests anys ignorades, han arribat a aquestes conclusions.

(5) En referència a aquestes últimes corts dels catalans el mateix Felip V, en una carta als seus ambaixadors a Anglaterra durant la negociació de la pau de La Haia del 1713, diu que els catalans després de 1705 havíem quedat «más repúblicos que a (los) ingleses», en clara referència al grau de llibertat que s'havia aconseguit i la potència de les institucions pròpies (dins els estàndards de l'època). Gens sospitós de favoritismes, el monarca ve a dir que Catalunya era perfectament comparable a Anglaterra i Holanda.

Gira el món i torna... al Vèneto

Quan al 1640 els representants polítics catalans van proclamar la I República catalana ja feia temps que tenien model i exemple en l'antiga República de Venècia (la Serenissima).  Així es desprèn de part de la documentació d'aquells dies i de la conversa de l'ambaixada encapçalada per En Josep de Margarit i Biure amb el Cardenal Richelieu (aleshores també partidari d'aquesta solució per assegurar el zel català) i després amb Lluís XIII de França,  futur Lluís I de Catalunya.
Avui l'admiració antiga ens retorna.  Mira que és curiós,  el món.

Vegeu el nació digital

POTINEJANT EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL: L’ANTECEDENT HISTÒRC DE LA REIAL AUDIÈNCIA DE CATALUNYA

Veient aquests anys com els bandits del PP fan i desfan amb el Tribunal Constitucional espanyol, amb la més absoluta impunitat i fatxenderia, no he pogut deixar de recordar una institució pròpia del nostre país des de 1493 fins al 1716 que vinculava Catalunya amb el seu sobirà, el Comte de Barcelona (també rei de Castella i moltes altres bandes).

De la mateixa manera que el Regne d’Aragó i el Regne de València, el Principat i Comtats (nom oficial de Catalunya abans de 1659) tenien un Tribunal Suprem, anomenat la Reial Audiència (o Reial Consell). A diferència dels dos regnes, la “nostra” institució era el màxim òrgan d’apel·lació, és a dir que no es podien fer recursos perquè el fet jutjat es tractés fora del territori català, ni tant sols a la Cort de Madrid. Aquesta era una de les bases sòlides de la sobirania de l’Estat Català d’aleshores.

La tradició jurídica catalana havia generat tota una sèrie d’institucions. Deixant de banda el monstre antinatural del Sant Ofici (la inquisició castellana) importat pel mateix Ferran II, les dues administracions i fonts de poder al nostre país eren d’una banda “les de la Terra” (la Generalitat, els consells municipals –com el Consell de Cent de Barcelona -, i els capítols catedralicis) i d’altra banda “les del Comte” (el Virrei o Lloctinent; el Governador General; la Reial Audiència, i els oficials menors: els veguers i batlles). Tot l’edifici institucional havia estat dissenyat per Ferran II i els seus assessors (molts aragonesos i alguns catalans i valencians), amb prou encert com per mantenir un cert equilibri d’interessos durant més d’un segle i mig.

La funció de la “Reial Audiència” (o Consell Reial), a part de les pròpies de qualsevol tribunal, era la de resoldre les denúncies sobre la “constitucionalitat” de les actuacions dels oficials del rei o dels oficials de la Generalitat o els Consells Municipals. Uns i altres es denunciaven mútuament i els plets anaven fent. La prova de la seva eficàcia, als inicis, és que no hi havia classes socials diferenciades, clans, que exercissin els càrrecs dins la Generalitat, el Consell de Cent o la Reial Audiència. Les mateixes famílies i els mateixos juristes podien anar fent carrera saltant d’institució en institució, amb la finalitat d’obtenir finalment un càrrec al Consell d’Aragó (el ministeri de Madrid destinat a assessorar sobre els assumptes dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó).

El verí que va acabar traient la legitimat a la institució fou la seva funció (inicialment accessòria i finalment principal) d’assessorar el Virrei en les seves funcions de govern. De mica en mica, el tribunal es va acabar convertint en una mena de contrapoder, en una mena de Govern a l’Ombra que competia directament amb el Govern de la Generalitat. Al 1639 quan, fruit de les maquinacions del comte-duc Olivares, la guerra amb França va arribar a les fronteres catalanes la perversió d’aquesta institució va arribar al seu punt màxim.

Abans d’aquesta guerra en algunes ocasions el Virrei de torn havia nomenat a alguns dels jutges com a caps de partides de soldats i sometents per anar a caçar bandolers. Ara, amb la conquesta francesa de la fortalesa de Salses, el Virrei Santa Coloma va obligar els jutges a dirigir escamots d’extorsió contra la població. Els va fer sortir tots de Barcelona, escampant-los per tot el Principat i Comtats. Els va ordenar d’actuar per damunt de les lleis del país, i mentint com si fossin els banquers o polítics d’avui dia. Els pocs que tingueren objeccions foren enviats a Madrid, però la majoria va participar de l’escarni fins que al febrer de 1640 els francesos van rendir-se i abandonar el Rosselló.

Però el mal ja estava fet. El procés de decadència i de submissió al poder del rei havien tret tota credibilitat al tribunal. És més: havien despertat l’odi del poble. I ho van pagar car. Olivares va decidir que malgrat la retirada francesa les tropes castellanes i mercenàries seguissin en territori català. Al juny de 1640 va esclatar a Barcelona l’anomenat Corpus de Sang. Una revolta formidable.

Si repassem la lletra de la cançó original que la tracta ens diu:

A vista de tot això / s’és esvalotat la terra.
Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,
entren com a segadors / com eren a temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha / ja n’han morta la primera.
En mataren el virrei / a l’entrant de la galera.
Mataren als diputats / i als jutges de l’Audiència.
Anaren a la presó / donen llibertat als presos.


Tal com resa la lletra de la cançó, en l’esclat de la revolta de juny de 1640 el propi Virrei  i molts dels jutges de la Reial Audiència van ser perseguits pel poble enfurismat i foren linxats, o es van haver d’amagar. Dels que no s’escapoliren de la Ciutat Comtal, molts d’ells serien caçats i assassinats després al desembre de 1640, quan Tortosa havia estat ocupada per l’exèrcit de repressió enviat pel rei de Castella (a qui aleshores el Parlament Català ja havia retirat el títol de Comte de Barcelona).

Un cop resistida la primera envestida castellana (en la Batalla de Montjuic, de 26 de gener de 1641) i durant l’aliança amb la Corona de França, la Reial Audiència va canviar el nom a Reial Senat i va ser ocupada per persones afectes al rei de França, que ja es va cuidar prou de crear un partit de nobles i politicastres que l’estimessin més a ell que no pas a Catalunya. En caure Barcelona en mans castellanes, al 1652, la institució es va restituir a la manera castellana. Des d’aleshores mai va deixar de ser un òrgan més subjecte a la voluntat del rei de Castella que no a la fidelitat a les lleis de la Terra. Mai va recuperar la presumpta equanimitat que havia estat el seu origen.

Bona prova d’això és que el propi Felip V (IV de Catalunya), en les corts borbòniques de 1701 (que va fer aconsellat i mig-obligat pel seu astut oncle, el Rei Lluís XIV) va acceptar la creació d’un nou Tribunal, superior a la Reial Audiència. Seria el Tribunal de Contrafaccions i estaria composat, a parts iguals, per membres de la Reial Audiència i jutges nomenats pel Govern de la Generalitat. Al 1705, amb les Corts austriacistes del nostre Carles III, les facultats i funcionaments d’aquest Tribunal serien regulades amb certes millores a partir dels quatre anys d’experiència en el seu funcionament sota règim borbònic.

La victòria de la barbàrie, al 1714, significaria l’abolició Tribunal de Contrafaccions i la major part d’institucions i lleis catalanes. El tribunal amic del sobirà, la Reial Audiència, sobreviuria amb modificacions específiques, fins al 1820. De fet el clàssic Decret de Nova Planta que tots coneixem, no és sinó la modificació de la planta de la Reial Audiència de Cataluña. Con “ñ”.

Llàstima que els governants no en prenguin nota, de la història.

SEPARACIÓ???

[post de 17 de setembre]

Una de les bajanades típiques de l'unionisme maldestre, de l'unionisme-papu de la por, és l'afirmació de què ELS INDEPENDENTISTES VOLEM SEPARAR.

Que convertir Catalunya en un Estat sobirà ens separarà dels que viuen a la resta de la Península. És curiós però mai parlen de què ens hagi de separar de la Catalunya del Nord o de França.

No sé si aquests profetes de la desgràcia pretenen que apareixerà un Moisès amb barretina que en comptes de partir el mar, a cops de bastó sísmic burxarà una enorme rasa que separarà el triangle de Catalunya de la resta de territori ibèric. Remant una mica el gaiato fins i tot potser ens fotrà al mig del mar. La imatge és força surrealista i estúpida, com la majoria d'arguments de l'unionisme-papu.

La nostra llibertat no separarà res. Jo encara soc més agosarat, afirmo que de fet ens aproparà a Sevilla, a Coïmbra o a Santiago de Compostela.

Una administració catalana que gestioni el país amb l'objectiu i perspectiva de fer-lo millorar i créixer -i no amb l'eterna por a què Catalunya sigui massa pròspera, i Barcelona pugui fer ombra a Madrid-, el que farà serà millorar les comunicacions i inclús farà mans  per abaratir el cost dels desplaçaments interns i les connexions amb Europa. Així doncs, en comptes d'allunyar i de separar, l'assoliment d'una República Catalana el que farà serà apropar-nos a la resta de la Península, i podrem arribar més aviat i amb més facilitats a Badajoz o a Màlaga. A més d'una manera més barata.

Si parlem del camp de les emocions i sentiments, tot sabem que Espanya és captiva de l'aristocràcia rància, dels señoritos, de la banca desbocada o de les empreses (de servei energètic) esclavistes del poble. Aquesta colla criminal són plegats amos i senyors dels mitjans de comunicació. La veïna Catalunya, sempre serà aquell racó on els espanyols podran editar diaris que parlin de la realitat sense embuts i sense por a ser censurats. Creieu que no ens ho agrairan?

DEMÀ QUIN DIA ÉS?

[post del passat 10 de setembre]



Demà, un any més, commemorarem i recordarem l'11 de setembre.

Afortunadament, d'uns anys ençà ha deixat de ser una festa de costellada, com havia maldat per endossar-nos el col·laboracionisme de la Transición Democáguica. Així avui segurament molts us preparareu per anar aquest vespre a alguna marxa de torxes, i demà a la Meridiana o a la manifestació (igualment digne) de qualsevol altre localitat.

Com sempre hi haurà qui dirà, "quina gràcia (o desgràcia) celebrar una derrota". Deixeu-me dir que després de tres anys d'estudi aprofundit del període entre 1640 i 1714 (*), que és el procés d'assalt i enderrocament del sistema polític català, afirmo que això és una fal·làcia. És més, és un tic de derrotisme i autoodi. Un tòpic tòxic.

Amics, la part que fa més mal no és la història que escriuen els vencedors (al cap i a la fi els historiadors ens hem espavilat molt, per aclarir veritats i desmentir discursos tronats) sinó els TÒPICS TÒXICS que ens han insuflat: enganys transmesos de boca a orella durant generacions i que s'han enquistat en la nostra mentalitat col·lectiva, perjudicant l'autoestima.

El que hem de commemorar i honrar en la diada és l'heroisme i la lluita de les dones i els homes de la ciutat de Barcelona i de les guerrilles de tot el Principat (sovint oblidades), amb les valuosíssimes aportacions materials i humanes dels valencians, els mallorquins i els aragonesos.  Plegats,  van estar en armes des de juliol de 1713 (o abans) fins la caiguda de Mallorca, al 1715. 

Elles i ells van lluitar fins al darrer alè per conservar UN MÓN: en forma de sistema polític, administratiu i jurídic; en forma de cultura i llengua; que sabien perfectament que moriria al dia següent de ser derrotats.

Cal destacar, endemés, que precisament ells van saber mantenir l'esperança fins la final.
I en part tenien raó: gairebé una setmana després de la caiguda de la Ciutat Comtal, la flota anglesa del nou rei Jordi I de la Gran Bretanya rebia ordres de reunir-se a Maó, per anar a fer de força d'interposició a Barcelona. La feina constant de la diplomàcia catalana de l'època, dels veterans que eren prop de l'Emperador, d'una part del parlament anglès, o fins i tot dels oficials de les diferents nacionalitats que havien lluitat amb nosaltres, finalment havia fet efecte. Però massa tard. 

Sigui com sigui, amb aquesta dada podem dir que els adjectius típics de massa historiadors per definir els resistents: "fanàtic", "il·luminat", "il·lús", "innocent", "fantasiós", "patètic", a més de tendenciosos són vergonyosament falsos.

Si al juliol de 1713, quan els aliats ens van deixar abandonats, s'hagués fet cas dels botiflers o dels derrotistes (si, dels "avantpassats ideològics" dels del rotllo aquest de "celebrar una derrota") ara seríem una simple regió assimilada, com ha passat a molts territoris de la França actual. No cal ser gaire creatius per imaginar el quadre.

El caliu del foc d'aquella resistència; la consciència del que van patir els nostres avantpassats (biològics o culturals, tant és); i del que ens van arrabassar com ha poble; han ajudat a què 301 anys després estiguem al punt on estem.

Així doncs demà, quan cridem, quan ens manifestem, o tant sols quan traiem la senyera o l'estelada al balcó, tinguem un record per ells. Una espurna de memòria, un pàl·lid reflex de la foguera dels herois del poble. Perquè això és el que foren. Digui el que diguin els farsants.

Visca la llibertat, catalans!



(*) les conferències DELS SEGADORS ALS VIGATANS, LA FI DE L'ESTAT CATALÀ que encara estic documentant, treballant i perfeccionant.

(foto: portada de l'obra de Santiago Alberti sobre l'11 de setembre, publicada als anys 60 en ple franquisme i que és, de dret, la influència més important que em va dur a començar tota aquesta feina que us deia. Mil gràcies!)

EL PRESIDENT PAU CLARIS. UN HOME EXCEPCIONAL EN UN MOMENT TRASCENDENTAL.

El 27 de febrer de 1641, després de la contundent victòria catalana de Montjuïc (l’exèrcit invasor del marquès de los Vélez tenia uns 23.000 efectius, contra uns 6.000 defensors entre uns pocs francesos i bàsicament milicians de la terra) la jove República catalana (que acabava de renunciar forçosament a sí mateixa per posar-se sota la sobirania del rei de França) perdia un dels seus “pares” en el millor sentit de la paraula.

Pau Claris havia estat un home d’acció. Contundent i resolut. Era una època on la gent anava per feina i no s’estava de gaires punyetes, de demanar permisos per demanar permís.

Seieu una estona i llegiu. El tema s’ho val.

UNA ÈPOCA DURA i APASSIONANT

Al 1638 el religiós i advocat Pau Claris havia sortit President en el sorteig de càrrecs per la Generalitat (en aquells temps anava així, per evitar aldarulls i guerres privades).

Aleshores la institució era molt diferent. Tenia un pes clau en la política del país i era mestressa en la recaptació d’impostos i ús dels diners públics. Tenia només sis membres, que es distribuïen més per grup social que no pas per funció. Hi havia dos religiosos, dos nobles i dos representants de les ciutats “lliures”. Un d’aquests representants era el diputat (encarregat dels afers polítics) i l’altre l’oïdor (el responsable dels comptes). Claris era el diputat eclesiàstic, que per tradició volia dir ser el president de la Diputació del General (que era el nom més usual de la institució).

D’origen noble, una família berguedana establerta a Barcelona, Claris havia exercit una carrera destacable en el món de l’advocacia: majoritàriament defensant les lleis de la Terra i les institucions religioses dels abusos del poder central de Madrid. En arribar a la Generalitat el país està bullint. Ja porta una dotzena d’anys mantenint soldats castellans (amb un gran nombre de mercenaris italians, irlandesos, valons, alemanys...) , especialment des que al 1635 es va declarar la guerra amb França.

Anys abans, davant la resistència dels representants de Catalunya a contribuir amb homes i diners a la política imperialista castellana, el favorit del rei Felip IV de Castella havia decidit portar el conflicte a les fronteres de Catalunya, al comtat del Rosselló. Això va significar una pressió encara major de tropes i soldats, que en pocs anys van sumar el doble o el triple dels que el país havia suportat durant tot el segle anterior.

Davant d’una situació així Pau Claris, amb els seus companys de consistori (com el noble Francesc de Tamarit) van engegar una campanya de resistència: enviant advocats i juristes als pobles perquè expliquessin a la gent els seus drets i deures.

LA VERGONYOSA CAIGUDA DE SALSES

La guarnició hispànica va perdre la fortalesa de Salses (un bastió impressionant), al 1639, que va haver de ser recuperada amb un exèrcit inicialment d’un 50% de catalans i finalment amb molts més. Havien estat mobilitzats a cop de fuet pel virrei Dalmau de Queralt, Comte de Santa Coloma (antic opositor al rei reconvertit a la fe monàrquica) i els jutges de la Reial Audiència (combinaven tasques judicials amb polítiques –que estrany, oi?-). La reconquesta, però, va cobrar-se un preu exorbitant en vides humanes i diners. Es pot dir que la noblesa catalana (la petita noblesa, la de la terra) va perdre gairebé un terç del seus membres. Tot plegat va omplir d’odi els cors dels catalans d’aleshores, que ja no tenien gaire simpatia pels seus teòrics aliats, els castellans.

En aquest context al comte-duc Olivares ordena allotjar al país les tropes hispàniques: uns 8.000 barruts i macarres. Les protestes de la Generalitat són constants fins que –entre detencions i agitacions- al Corpus de Sang (que de ben segur ja coneixeu) una revolta a Barcelona acaba amb la vida del proto-botifler Dalmau de Queralt.

En aquest context, segons l’explicació tradicional, pim-pam-pum veiem que Catalunya es passa a França i  tot plegat s’embolica en una guerra de vint anys.

És important saber que tot plegat no va ser tant fàcil, en aquest inici.

Podem destriar que tot aquest procés es divideix en tres fases dirigides per Pau Claris, que navega en funció de la realitat social i les possibilitats polítiques.

MESURES D’EMERGÈNCIA

En un primer moment hi ha la clara intenció d’arribar a una reconciliació amb el comte de Barcelona, i rei de Castella, Felip IV. S’envien missatges, es fa servir a la duquessa vídua de Cardona (una Grande de España) i els seus fills. Però tot és en va. El Consell d’Estat, ja abans del Corpus de Sang, havia decidit que els catalans ens mereixíem un escarment. A l’agost de 1641 decreta la formació d’un gran exèrcit. Davant d’això, Claris i el seu equip no promouen una consulta proto-refrendària sinó que es mouen.

Actúen.

Posen cert ordre al país (l’aixecament dels Segadors primer va perseguir els col·laboracionistes de l’extorsió reial, però ben aviat va derivar cap als grans propietaris), per compensar-ho amplien la base representativa al parlament. En diem parlament perquè tothom ho entengui, però el nom tècnic era Junta de Braços. En aquesta reunió hi anaven els representants dels grups socials (com dèiem nobles, eclesiàstics i ciutats) però aquest cop es va permetre un nombre molt més gran de representants de ciutats. I si fins al moment només hi podien anar les ciutats lliures (del rei) ara també hi van cridar aquelles que estaven dominades per un senyor feudal (com Tarragona per l’arquebisbe, o Ripoll per un abat, etc.)  . Tot plegat significava molta més implicació de les classes populars, que veien que formaven part –en certa manera- del projecte

Organitzen la defensa del país conjuntament amb el Consell de Cent (Ajuntament de Barcelona). Es van reparant fortificacions que feia gairebé segles que ja no s’usaven. Es reparteix artilleria i armes entre els diferents municipis.

Per últim, es negocia amb França, cada cop més descaradament.

En tot aquest tragí Pau Claris —que ja té uns 55 anys— hi posa tot el seu geni, i ho paga amb un fort sotrac a la seva salut. Com dèiem més amunt, és en aquest aspecte on el discurs habitual sobre els fets comença a confondre’ns: en la negociació amb els francesos.

EL TRENCAMENT AMB FELIP IV: UN PROCÉS CONFUS

En l’inici aquesta gestió era purament per d’obtenir una ajuda “mercenària”, ras i curt. Per cercar un contingent militar qualificat. La millor possibilitat eren els francesos, amb un exèrcit poderós i ben experimentat, i amb una forta animositat cap als hispànics.

Entenem-nos: la pretensió inicial era plantar cara a l’exèrcit invasor, fer un toc d’atenció a Felip IV i tornar a la situació anterior de semi-sobirania. Aconseguir imposar que es respectessin les lleis de la Terra per part dels servidors del monarca.

A la tardor de 1640 Madrid ja ha format el seu gran exèrcit, que entra a Catalunya gràcies a la traïció de les famílies poderoses de la ciutat de Tortosa. El poble és fortament represaliat. Tortosa esdevé així el cap de pont de l’enemic que —tot i les notícies de la revolució separatista  a Portugal—avança com si res per tot el camp de Tarragona.

Durant aquest temps les ambaixades i súpliques de Pau Claris i el Consell de Cent (Ajuntament de Barcelona) a través dels ambaixadors que tenen a Madrid és multipliquen, buscant sempre la solució pactada per damunt del conflicte. Però la cosa comença a agafar un caire irreparable amb la presa de Cambrils. Sobretot quan els ambaixadors acaben a la presó.

La recluta catalana, feta amb pressa i sense una excessiva motivació (tot s’ha de dir) havia aconseguit un màxim de 8.000 soldats de peu i amb prou feines un centenar de soldats a cavall.

Això era greu, comptant que el de los Vélez arribava amb 30.000 unitats d’infanteria i varis milers de cavalleria.

L’avenç dels castellans no havia trobat respostes gaires contundents (Josep d’Ardena, futur cap de la cavalleria catalana arriba a parlar en les seves cartes de “desbandada gallinàcia”) però a Cambrils tot va ser diferent. Plaça d’armes catalana, va resistir varis dies un agressor vint o trenta vegades superior, fins que els aliats francesos i l’exèrcit de Barcelona (la bandera de Santa Eulàlia) van poder entrar a Tarragona. Un cop solucionat això, els defensors es van rendir. Los Vélez va trencar paraula donada i va massacrar sense immutar-se uns 600 defensors. En un judici pantomima, també va fer executar totes les autoritats municipals, nobles inclosos.

Després d’això els  tercios castellans van avançar fins a Tarragona, on el cap expedicionari francès va acabar pactant una indecorosa retirada. A Barcelona la reacció popular va ser impressionant, doncs perdre una ciutat tant important com aquella (i sobretot amb el preu que s’havia pagat perquè pogués ser defensada) era indignant. Quina mena d’aliats teníem? Cal preguntar-se, doncs: perquè aquest gest francès?

Molt breument, si llegim fem un cop d’ull als documents de l’època veurem que, tot i que portaven més de mig any de negociacions, la confiança entre la part catalana i la part francesa era escassa. Normal, si pensem que eren enemics tradicionals. El general francès, Espenan, es va trobar amb una grandiosa ciutat poc equipada i amb pocs contingents catalans. Malfiat va girar cua. Conscient de les negociacions amb Castella, no volia que reeixissin, perquè de ser així ell es quedaria amb pocs milers de soldats enmig de territori enemic.

Va ser un important greuge, que deia poques coses positives de les intencions franceses, però és més difícil jutjar-lo negativament si tenim present que Espenan va dur els representants municipals de Tarragona a les negociacions amb els castellans i —sabent que els soldats mataven tot resistent català que trobaven—va permetre la retirada prèvia de l’exèrcit de Barcelona. Ah... no són fàcils les coses fora dels guions de Hollywood, oi?

EL SEGON PAS

Tot això ens ha de fer més comprensible la segona fase de tota aquesta negociació.

Era un gest que condemnava definitivament Pau Claris, Tamarit i la resta de dirigents catalans del moment: declarar-se fora de la sobirania del comte de Barcelona, també rei de Castella.

En el fons, era destituir-lo del càrrec. Això ja era matèria d’alta traïció.

Així doncs, amb tota la solemnitat adient el 16 de gener de 1641 el parlament català va aprovar la proclamació de la República Catalana.  Si al setembre de 1640 hi havia 30 eclesiàstics, 144 nobles i 72 representants de ciutats, al moment de la proclama hi havia el doble d’eclesiàstics, 3 nobles més... i 251 ciutadans més, per tant un augment radical dels elements populars.

No és difícil deduir una certa satisfacció, com a mínim, entre els elements cultes de la societat. Barcelona sovint s’havia emmirallat en les repúbliques italianes, especialment en la seva aliada habitual contra els genovesos: Venècia.

Perquè aquesta proclamació? Bé, aspiracions sentimentals a part, en primer lloc ja hem vist l’abominable actitud repressora dels generals castellans (no exclusiva a Catalunya, només cal pensar en Flandes, les parts envaïdes de França i Sudamèrica...). Els militars hispànics no respectaven ni els innocents, ni la condició social ni  les autoritats. Executaven una política clarament terrorista. Això feia impossible pensar cap reconciliació sense unes mínimes pinzellades de genocidi. També era molt evident que es pretenia destruir el sistema polític català. Després de Cambrils els dirigents catalans sabien que no es respectaria res ni ningú.

Finalment, i potser el més important, calia demostrar contundència a l’aliat francès.

Això significava un major acostament cap al tradicional enemic/invasor del nord? Doncs si. Però, com deia la correspondència dels jesuïtes barcelonins de l’època, cap a Castella, bàsicament els dirigents del país elegien el “mal menor”.

Fet aquest pas que ja no admetia perdó, després d’una tensa discussió entre Pau Claris i el general Espenan, en què el president va arribar a amenaçar-lo de mort (va venir a dir-li que els segadors movilitzats exterminarien les seves tropes), els francesos van decidir reforçar la seva participació, però encara a mig gas. El negociador francès, du-Plessis Besançon (nebot del famós cardenal Richelieu) va anar collant i collant les institucions catalanes. Si el seu oncle i el mateix rei havien enllaminit els ambaixadors catalans a París amb la idea republicana, el nebot va fer una impressionant campanya del que avui en diríem màrqueting. Mitjançant informes i qüestionaris directes als representants catalans, argumentava que la república era inviable.

A més, per jugar-s’hi la pell i  defensar-la, el Rei de França exigia saber què en trauria a canvi.

EL TERCER PAS DEL CAMÍ A PARÍS

Així doncs  ens trobem ja amb el tercer pas, al qual ens referíem en obrir aquesta ressenya sobre el president Claris.

El 27 de gener, l’endemà de la victòria de Montjuïc (en que, per algun miracle de Santa Eulàlia o alguna broma del destí aquell exèrcit castellà tant potent es va desfer i va acabar fugint cames ajudeu-me cap a Tarragona), els catalans feien comte de Barcelona al rei de França, Lluís XIII, el qual prometia explícitament respectar les formes jurídiques i polítiques catalanes i mantenir tot el territori del Principat i Comtats unit per sempre.

Insistim, benvoluguda lectora o benintencionat lector: allò que pretenien Pau Claris i companyia era conservar les llibertats de la terra. No havien tingut mai cap programa independentista del tipus que entenem en l’actualitat. No. Havien volgut mantenir allò que ens havien llegat els avantpassats, i que ens garantia protecció vers la voluntat absoluta d’un perdonavides puteru amb domicili a Madrid.

També cal saber que Catalunya no es podia independitzar de res, perquè ja ho era, d’independent. El que podia fer era separar-se del seu sobirà, que també era rei de Castella. Era un raonament propi dels juristes catalans, que treballaven en aquests arguments des de feia dècades i que —de fet— s’arrelava en certes teories d’un grup de teòlegs castellans del segle XVI. Aquesta teoria deia que el poder de Déu anava directe a la comunitat política, no en la persona del monarca.

Que irònic que un segle després ens servis per prescindir del seu rei, no?

Entrant en les raons d’aquest pas final  podem dir que és un simple exercici de real-politik, degudament conduit per du-Pessis Besançon i arrelat en la traumàtica experiència de la demostració de Tarragona (el veure’s indefens davant la fúria hispànica). És un altre moviment destinat a demostrar el trencament amb el Monarca Castellà. És una apretada més en el dogal que teníem al voltant del coll.

DESAPAREIX EL LÍDER, DEIXANT MOLTES PREGUNTES

I enmig de tot això, precisament un mes exacte després d’aquesta última proclama, desapareix el protagonista de moltes d’aquestes decisions. L’home de consens.

Provablement no hi haurà ningú amb tanta acceptació dels catalans (independentment de la classe social i ideologia) fins a Francesc Macià, a principis del segle XX.

Ja hem dit que estava malalt i atribolat. Però investigacions recents del professor Antoni Simon, contrastades amb especialistes en toxicologia de la Universitat de Barcelona rebel·len que segurament no fou la mala salut el que llevà la vida del president, sinó alguna mà assassina. L’instrument fou un conegut verí d’aleshores: l’aqua tofana, o aqua di napoli. Sense gust ni olor, aquesta substància amb prou feines deixava rastre. Resulta molt clarificadora la dada que el pobre secretari del President va morir al mateix dia que ell, i gairebé la mateixa hora.

Les autoritats catalanes ho van deduir?

Els documents escrits en aquell moment són molt misteriosos i reservats. Ara no recordo si era du-Plessis o Espenan que en una carta a París escrivien que tot indicava que havia estat enverinat amb una medicina.

Si els dirigents catalans ho sabien, perquè no ho van fer públic?

El professor Simon raona —crec que encertadament— que si al maig-juny de 1640 hi havia hagut totes aquelles revoltes populars, que es repetiren al desembre de 1640 en arribar l’exèrcit castellà, i al 1641 amb la fugida cagarrina dels expedicionaris francesos; la notícia de l’assassinat del President hagués causat un caos absolut.

Penso que és una deducció encerada.

I llavors queda un altre enigma: Qui i perquè?

A un primer cop d’ull, com diu Simon, és prou clar que amb Claris no hi havia massa possibilitats de tornar enrere, de negociar novament el retorn a Castella. Home decidit i amb molta autoritat hagués estat evidentment un escull.

En un exercici creatiu –gens demostrable- especularem cap a una altra banda: I Richelieu? Després de Claris els dirigents catalans són manegats per França i no hi ha cap líder del país que aconsegueixi unir els catalans, si no és mitjançant la violència (que inevitablement genera dissidència).

Cada cop és més fort el pes de l’autoritat francesa, malgrat el jurament del Lluís XIII. L’home fort del rei al país, als inicis, és el militar Philippe de la Mothe Houdancourt, un parent llunyà del Cardenal, que creà així una mena de gran feude sota sobirania francesa, en poder del seu clan familiar. No deixa de voltar-me pel cap la indignació de l’historiador Mn. Josep Sanabre, perquè en la portada del discurs fúnebre dedicat a Pau Claris hi figuraven les armes familiars del Cardenal Richelieu, en comptes de les del difunt. L’excusa era que se li dedicava la publicació al Cardenal. És que potser era l’hàbil remat d’una infame operació criminal?

Més articles:

Si voleu llegir més històries ben pròpies no dubteu a descarregar-vos els pdf de la sèrie Dels  Segadors al Vigatans, la fi de l’Estat Català, editada en l’especial Tricentenari del Diari el Vallenc:

http://www.google.cat/url?sa=t&rct=j&q=el+vallenc+tricentenari&source=web&cd=1&cad=rja&uact=8&ved=0CBsQFjAA&url=http%3A%2F%2Fwww.elvallenc.cat%2Fel-tricentenari&ei=Q0_wVIq8EcnnUpargdgB&usg=AFQjCNHzRgRyFmQgvhSPYK1gnuQ2ge-t-A&bvm=bv.87269000,d.d24