SE LLAMABA CONCORDIA.

Hago unas líneas dirigidas sobre todo a ti, que vives, trabajas y amas a Catalunya y has decidido dar confianza a algún partido de los favorables al 155 (PP, PSOE, C 's y -tras las maniobras contra Fachín y las palabras de Monedero- también los Comuns) .

Podríamos estar una vida entera esperando recibir la cordialidad sincera del resto de España, esperando un encaje que no es que sea imposible, sino que lo HAN HECHO imposible.

Es un pez que se muerde la cola casi desde el fin de aquella operación político-social llamada "Transición". Hoy es el muro con el que han topado tantas y tantas personas con amigos dentro de España que se han negado a entenderlos o incluso -después del 1 de octubre- les han negado la amistad. Quizás sea tu caso.

Si la Constitución de aquel inicio de régimen hubiera sido redactada y pactada con sinceridad, si el sistema político hubiera nacido con HONESTIDAD, habríamos visto nacer un Estado (un Reino, si lo deseas), muy diferente de lo que desde este septiembre has descubierto que teníamos.

Un estado realmente democrático hubiera hecho una apuesta seria para educar a la sociedad en dos temas clave:

1) La democracia.

2) La multiculturalidad, la diversidad.

Estos dos aspectos, en un inicio con un trato vacilante, muy pronto fueron maltratados. Y en tres campos clave: la escuela, los medios de comunicación, y la política (el ejercicio de ésta).

LA ESCUELA ESPAÑOLA no es mucho más que una continuación estructural de aquella bestia franquista que se encargó de destrozar la obra de los maestros de la República. No hablo del trabajo concreto de cada maestro. Creo que tanto en Catalunya como en España hay muchísimos con ilusión y con ideas que podrían hacer una escuela excelente, pero la estructura, el peso de la burocracia, los temarios controlados, la inopia de una sociedad que ha acabado incluso agrediendo maestros, han creado un monstruo nada útil.

No sirve para disminuir la homofobia; no sirve para disminuir el racismo; no ha cultivado el espíritu crítico y no ha servido para que los españoles de calle entendieran la diferencia, la riqueza de la diversidad cultural y sobre todo de criterio personal.

Esto, no lo arreglará nadie, ni en Madrid ni en Barcelona. No te engañes. No entra en ningún programa.

En cuanto a la PRENSA y las TELEVISIONES y RADIOS PÚBLICAS y PRIVADAS huelga decir que en ningún momento se hizo ninguna apuesta fuerte más allá del "Sano Regionalismo Español" (la prehistoria rústica del "Café para Todos"). Con cuatro programas menores en horarios poco concurridos y con una programación (con una cierta excepción en Cataluña y quizás alguna televisión autonómica) que no invierte en pensamiento crítico ni a los problemas sociales, o los valores democráticos; sino que ofrece telebasura y noticias al servicio del gobierno del estado, las corporaciones y el sistema, las 24 horas del día.

Aquí tampoco hay ninguna intención de cambiarlo, bien. Si: existe la intención de llevar a TV3 y la Corporación Catalana las maneras de hacer del territorio "nacional".

Finalmente, el tercer pilar, el de LA POLÍTICA. En este campo hay que decir que la ineptitud ha sido de manual. Incluso con algún modelo digno de ser enviado al tribunal de La Haya por delitos de odio: de difusión, de inyección y de explotación del odio. El tema autonómico primero se diluyó con la estrategia del "Café para Todos", pero a partir de ahí la política llorona a la par que complaciente del Pujolismo (siempre ambicioso de significarse en la política estatal) junto al uso imprudente y criminal del tema catalán por los partidos estatales y sus delegaciones regionales ( "han dado a los catalanes un cagarro, los extremeños queremos DOS!", etc.) alimentaron un odio que creció exponencialmente desde los años ochenta del siglo XX hasta hoy.

Abonaron un odio que ni su escuela ni su televisión en ningún momento se preocuparon de reconducir o combatir. Ni tan siquiera sé decirte si se dieron cuenta (no sé si fue malicia o estulticia ...). Llegados aquí ... ¿podemos pensar que ningún partido estatal dejará de jugar con las concesiones y pactos con los catalanes para sacar rédito electoral? ... Vamos! No me hagáis reír !!!

Y es por eso que nos hemos encontrado aquellas roturas de amistad o de familia que relataba al principio. Es por eso que el sufrimiento de tantos catalanes ha generado tanto poca empatía. Es por ello que las Redes Sociales supuran tanto odio (a menudo inmoral e inhumano) contra los catalanes. Finalmente, más gráfico: es por eso que se organizan aquelarres como el del #Aporellos. Es su educación, son sus creencias, es la esencia del pensamiento de muchos españoles: la diferencia es negativa y la discrepancia es un ataque. Es un sistema de pensamiento diametralmente opuesto al nuestro en estos campos concretos. Está claro que hay librepensadores, gente de movimientos alternativos ... lo que deseéis. Pero no son lo suficientemente significativos ni influyentes para hacernos de interlocutor o conseguirnos una mejora de trato.

Así pues, amigo de los ciento cincuenta y cinqueros ... por favor, piénsatelo muy bien antes de darles tu confianza. Si lo que pretendes ES UNA ENTENDIMIENTO. Por su vía no llegará nunca. La discrepancia y la crispación han sido, son y serán SU NEGOCIO. Ahora también la IMPOSICIÓN.

Tomemos nuestro camino, al menos de momento, y llegado el día alguien por fin se dará cuenta. Dar confianza ahora al club del 155 es borrar todo lo que hemos conocido hasta ahora. Es abonar un segundo 1939.

TU MISMO!

Ramon Riera

LI’N DEIEN CONCÒRDIA

Faig unes línies dirigides sobretot a tu, que vius, treballes i estimes Catalunya i has decidit donar confiança a algun partit dels favorables al 155 (PP, PSOE, C’s i –després de les maniobres contra Fachín i les paraules de Monedero– també els Comuns).

Es podria estar una vida sencera esperant rebre la cordialitat sincera de la resta d’Espanya, esperant un encaix que no és que sigui impossible, sinó que l’HAN FET impossible.

És un peix que es mossega la cua gairebé des de la fi d’aquella operació politico-social anomenada “Transición”. Avui és el mur amb el que han topat tantes i tantes persones amb amics dins d’Espanya que s’han negat a entendre’ls o fins i tot –després de l’1 d’octubre– els han negat l’amistat. Potser serà el teu cas.

Si la Constitució d’aquell inici de règim hagués estat redactada i pactada amb sinceritat, si el sistema polític hagués nascut amb HONESTEDAT, hauríem vist néixer un Estat (un Reino, si voleu), molt diferent d’allò que des d’aquest setembre has descobert que teníem.

Un estat realment democràtic hagués fet una aposta seriosa per educar la societat en dos temes clau:

1) La democràcia.

2) La multiculturalitat, la diversitat.

Aquests dos aspectes, en un inici amb un tracte vacil·lant, ben aviat van ser malmenats. I en tres camps clau: l’escola, els mitjans de comunicació, i  la política (l’exercici d’aquesta).

L’ESCOLA ESPANYOLA no és gaire més que una continuació estructural d’aquella bèstia franquista que es va encarregar de destrossar l’obra dels mestres de la República. No parlo de la feina concreta de cada mestre. Crec que tant a Catalunya com a Espanya n’hi ha moltíssims amb il·lusió i amb idees que podrien fer una escola excel·lent, però l’estructura, el pes de la burocràcia, els temaris controlats, la inòpia d’una societat que ha acabat fins i tot agredint mestres, han creat un monstre gens útil.

No serveix per minvar l’homofòbia; no serveix per minvar el racisme; no ha cultivat l’esperit crític i no ha servit perquè els espanyols de carrer entenguessin la diferència, la riquesa de la diversitat cultural i sobretot de criteri personal.

Això, no ho arreglarà ningú, ni a Madrid ni a Barcelona. No t’enganyis. No entra a cap programa, més aviat al rebés.

Pel que fa a la PREMSA i les TELEVISIONS i RÀDIOS PÚBLIQUES i PRIVADES no cal dir que en cap moment es va fer cap aposta forta més enllà del “Sano Regionalismo Español” (la prehistòria rústega del “Café para Todos”). Amb quatre programes menors en horaris poc concorreguts i amb una programació (amb una certa excepció a Catalunya i potser alguna televisió autonòmica) que no inverteix en pensament crític ni als problemes socials, o als valors democràtics; sinó que ofereix teleescombraria  y notícies al servei del govern de l’estat, les corporacions i el sistema, les 24 hores del dia.

Aquí tampoc hi ha cap intenció de canviar-ho, bé. Si: hi ha la intenció de portar a TV3 i la Corporació Catalana les maneres de fer del territori “nacional”.

Finalment, el tercer pilar, el de LA POLÍTICA. En aquest camp cal dir que la ineptitud ha estat de manual. Fins i tot amb algun model digne de ser enviat al tribunal de l’Haia per delictes d’odi: de difusió, d’injecció i d’explotació de l’odi. El tema autonòmic primer es va diluir amb l’estratègia del “Café para Todos”, però a partir d’aquí la política alhora ploramiques i alhora complaent del Pujolisme (sempre ambiciós de significar-se en la política estatal) y l’ús imprudent i criminal del tema català pels partits estatals y les delegacions regionals (“han donat als catalans un cagarro, els extremenys en volem DOS!”, etc.) van alimentar un odi que va créixer exponencialment des dels anys vuitanta del segle XX fins avui.

Van abonar un odi que ni la seva escola ni la seva televisió en cap moment es van preocupar de reconduir o combatre. No sé dir-te, tant sols, si se’n van adonar (no sé si va ser malícia o estultícia...). Arribats aquí... ¿podem pensar que cap partit estatal deixarà de jugar amb les concessions i pactes amb els catalans per treure’n rèdit electoral? ...au va! No em feu riure!!!

I és per això que ens hem trobat aquells trencaments d’amistat o de família que esmentava al principi. És per això que el patiments de molts catalans ha generat tant poca empatia. És per això que les Xarxes Socials supuren tant d’odi (sovint immoral i inhumà) contra els catalans. Finalment, més gràfic: és per això que s’organitzen aquelarres com el de l’ #Aporellos. És la seva educació, són les seves creences, és l’essència del pensament de molts d’espanyols: la diferència és negativa i la discrepància un atac. És un sistema de pensament diametralment oposat al nostre en aquests camps concrets. És clar que hi ha lliurepensadors,  gent de moviments alterantius... el que vulgueu. Però no són prou significatius ni influents per fer-nos d’interlocutor o aconseguir-nos una millora de tracte.

Així doncs, amic dels cent cinquanta-cinqueros... si us plau, pensa-t’ho molt bé abans de donar-los la teva confiança SI EL QUE PRETENS ÉS UNA ENTESA. Per la seva via no arribarà mai. La discrepància i la crispació han estat, són i seran EL SEU NEGOCI. Ara també la IMPOSICIÓ.

Fem la nostra, com a mínim de moment i arribat el dia algú per fi se n’adonarà. Donar confiança ara al club del 155 es esborrar tot el que hem conegut fins ara. És abonar un segon 1939.

TU MATEIX.

PLANY

ESCENA VINT-I-QUATRE - versió historicopolítica de l'1Oct

L’ULTIMA CÀRREGA DE LA MOMIOCRÀCIA (I de IV)

Cinc dies i escaig abans del nostre referèndum vèiem astorats i alhora poc sorpresos [si, sé que és contradictori...] tot una colla de vailets bigarrats que marxaven de Huelva acomboiats pels seus sagaços veïns com si anessin a combatre l’ISIS o les forces de Mòrdor. Però venien cap a Catalunya.

Realment, aquesta colla d’herois de full parroquial saben on van? Saben a qui serveixen? ...a Espanya? ...a la justícia? ...a la unitat? ...a la pàtria? ...quina?

Més aviat serveixen un grup d’amos molt més arbitrari, descregut, i sobretot interessat. Una colla deixalla que mou els fils de la Castella Gran amb la més absoluta impunitat des de fa gairebé cinc segles.

Ara que queden quatre dies per la cita més important de la nostra història us en faré cinc cèntims, perquè són d’aquell tipus de dolents que passen desapercebuts fins ben bé el final de la peli. Ull viu, que va de bastos!

INTRODUCCIÓ: LA MOMIOCRÀCIA

A hores d’ara ja hem sentit unes quantes vegades al professor Ramon Cotarelo afirmant que Espanya és una nació fracassada, un estat frustrat. Els fets que us explicaré en aquesta petita sèrie d’escrits mostren  una de les causes més importants, sinó la definitiva, que han provocat aquest esguerro:

L’estat espanyol (i la nació inventada que se’n volia derivar) no és una construcció política feta pel poble i per al poble, sinó per una elit molt exclusiva i amb la finalitat de mantenir-la. Per nodrir, de manera poc dissimulada, uns clans econòmics, burocràtics i aristocràtics eternitzats a la cort de Madrid. Tant eterns, que per ells aquesta pràctica extractiva ja no és cap mena d’estratègia o dèria sinó simplement un dret. Un dret de sang.

El regne d’Espanya no és únic, en aquest sentit, però molts d’altres països (amb major o menor intervenció d’una elit semblant) si que han tingut èxit donant als seus ciutadans un nivell de vida acceptable,  uns serveis i  infraestructures i una estructura legal decents. Han contribuït al progrés tecnològic general, o si més no jurídic i ideològic i deixen algun llegat al món. Fins a la darrera crisi eren estats per enquadrar ciutadà i no per espoliar-lo.

 L’estat espanyol no. El regne d’Espanya ha servit, serveix i servirà a la Momiocràcia, sense preocupar-se ni un instant pels pobles que pretén comandar.

Què hi ha darrera les acusacions al nacionalisme català d’amagar-se darrera la senyera (i avui dia darrera l’estelada)?

Què hi ha darrera les irregularitats flagrants de govern de Madrid en infraestructures i mil i una decisions executives?

Què hi ha darrera la protecció ferotge de la banca?

Què hi ha darrera les esquerres descafeïnades i complaents, combatents per premsa, mar i llei contra tot aquell rival del sistema (especialment el sobiranisme català)?

Què hi ha, en el fons del patriotisme desbocat i quarterer que reflota aquests dies?

Què hi ha, en el fons l’ #Aporellos?

Doncs els interessos d’una colla molt antiga de llinatges i cases de negocis. Una colla sense escrúpols ni altruisme. No estem parlant del vampir Lestat ni del noiet desmenjat de Crepúsculo. Estem parlant de gent real que juga en una lliga per damunt dels nostres caps, i especialment d’aquells poca-soltes que en el sistema espanyol diuen que fan de polítics i pretenen manar. Si, fins i tot a Catalunya (com a mínim fins fa quatre dies).

No és una llegenda ni un faula: és història. D’aquella que no surt als llibres.

imatge dels Reis Catòlics en una moneda castellana

PRIMERA PART: TOT TÉ UN ORÍGEN

Al segle XVI, ben acabada l’Edat Mitjana, tota una colla d’estats governats per diverses famílies reials conflueixen en un sol llinatge. El joc de trons, o una carambola de xurra, van reunir quatre herències de les més substancioses d’Europa en la persona d’un xicot lleig i amb problemes de parla: Carles I de la casa de Borgonya-Áustria-Trastàmara [l’ordre és intencionat].

(que quèeee?)

Tornem-hi: possiblement les quatre herències més importants d’aquell temps (la de la casa de Borgonya, la casa imperial d’Àustria, dels Trastàmara de Castella i dels Trastàmara de Barcelona-Aragó) de cop i volta van passar a ser una mena de super-entitat política, un guirigall burocràtic i institucional que encara avui dia encén debats abrandats entre els historiadors sobre què era realment, com funcionava i qui hi tenia més importància.

EL TRELLAT DE TOT PLEGAT

Pel que a nosaltres ens interessa en fixarem en quins interessos centrals tenia aquesta “nova” casa regnant. Si hi ha algun comú denominador entre tots els governants d’aquell llinatge[i]  va ser l’interès per mantenir al preu que fos  –total... pagava Castella...– les possessions de la Casa de Borgonya.

Ni cristianitzar el món, ni fer del castellà una llengua universal, ni estendre les lleis de Castella o el seu imperi... no no... Si mirem la pràctica política, si mirem les despeses, si mirem els desafiaments i les batalles, i especialment els errors, clarament el primer objectiu era mantenir l’herència borgonyona.

Aquests territoris, també coneguts com Països Baixos, comprenien un mosaic d’estats repartits d’una forma complicada, que anaven des de l’actual Holanda i Bèlgica al nord, passant per Luxemburg, fins a les terres “originàries” de Borgonya al sud. Alguns estaven mig-aïllats i dins del regne de França o les terres de l’Imperi Germànic. De fet, en conjunt eren la xarnera entre aquestes dues potències que sempre s’estaven esbatussant.

Aquesta confederació dels Països Baixos havia estat governada de manera independent en un sistema d’estil parlamentari com el de la Corona catalano-aragonesa, i eren una peça clau en la política europea, malgrat que en la història d’estats d’avui dia li doni poca visibilitat[ii].

No deixa de ser significatiu que l’estendard utilitzat per les seves tropes de la casa d’Àustria (castellanes, valones, napolitanes, sicialianes, etc) fos la creu de Sant Andreu, pròpia del casal de Borgonya i no cap símbol dels estats ibèrics.

Mapa dels territoris bàsics de l'herència borgonyona. Font: Viquipèdia

A MI M’HAVIEN DIT QUE AIXÒ ANAVA DE MÒMIES...

(...Si, si, calma, calma... ja hi arribem.)

Recapitulem: tenim una “nova” dinastia amb un munt de territoris diferents, cadascú prou a la seva. I per aquesta dinastia l’interès bàsic és una franja de territoris molt rics però situats al bell mig d’Europa, entre dos galls que no paren de picotejar-se.

Això és sinònim de guerra. De soldats. D’armament. I de despeses galopants, sempre creixents.

(i tota la pasta, qui la posava?)

Doncs... la Corona de Castella. La part més pròspera, més poblada i més prometedora en el moment de la vinculació de tots aquells territoris. Amb les colònies americanes, un bon nombre de places ocupades al nord d’Àfrica, i esgarrapant de mica en mica els territoris itàlics a la Corona d’Aragó.

Val a dir que Catalunya estava molt tocada per una estúpida Guerra Civil en època de Joan II de Trastàmara, el Sense fe; el Regne de Mallorques cada cop vivia més tensió interna entre classes socials; i el Regne de València estava financerament arruïnat (com a mínim la seva banca) per les despeses i la insolvència del fill del Sense fe: Ferran el Catòlic. I Aragó? ...bé, abans com ara: era Aragó.

(i si Castella era la part més puixant... com és que s’avingué a pagar l’ànec?)

Doncs pels Momiòcrates, vet-ho aquí. Per l’empenta d’aquestes elits en l’imaginari d’un dret de conquesta universal, en una superioritat racial i en un la defensa de la fe vertadera (per ells).

Cal dir que aleshores encara no eren molt mòmios, de fet molts d’ells pertanyien a llinatges aristocràtics que havien sortit a l’ombra dels Trastàmara. Dècades abans de la reunió d’estats, els Reis Catòlics havien aprofitat la Guerra Civil de Castella i les guerres de Granada per arranar l’antiga noblesa i certes ciutats. Després de la victòria havien recompensat generosament els seus aliats.

creu de Borgonya. Font: Viquipèdia.

EL QUEC DE LA FLOR AL CUL

Quan el nét dels Catòlics (Carles I) va arribar a la Península, anava més perdut que un pollastre en un casino, o que un pop en un concurs d’origami.

Envoltat per un consell de borgonyons que en època del seu pare Felip havien tocat prou els cordons; parlant en un francès d’aquell de Brussel·les, no va tenir una bona rebuda a Castella, i aviat es van revoltar els antics grans llinatges i les ciutats.

A l’altra banda de la Península, va caure prou bé a Catalunya, però al sud i més enllà del mar les germanies valencianes i els agermanats a Mallorca també es van alçar contra el seu poder.

Aleshores va ser quan els antics amics dels Trastàmara van agafar el sobirà i se’l van fer seu. El van adaptar als seus interessos: el van castellanitzar. Van ser el seu puntal per derrotar a comuneros i agermants. Van aliar-se amb la casa d’Àustria, amb l’objectiu de monopolitzar l’imperi. De donar-li prestigi, d’ampliar-lo, i tot manegant i desmanegant embutxacar-se tot el que poguessin saquejar.

Els Grandes de Castilla, poc després Grandes de Espanya es van fer seu el governant i també les terres que governava amb el ceptre de Castella. De la resta d’estats...  temps al temps i “a por ellos!".

---

[i] En aquell moment, i tradicionalment, es va parlar d’aquesta dinastia com la Casa d’Àustria. Tenia dues branques, la principal (que governava la Corona de Castella i la Corona d’Aragó, amb el Regne de Portugal i totes les colònies del conjunt, repartides per quatre continents) i la secundària: els cosins del Zumosol de l’Imperi Germànic (de fet el bressol de la dinastia).

[ii] Excepte quan surten a les pelis de Joana d’Arc, capturant-la i cremant-la.

LA FAL·LÀCIA DE L’EQUIPARACIÓ (de 1936 a 2017)

En els darrers temps s’ha posat de moda una falsedat, especialment entre aquells que volen semblar “equidistants” o desapassionats, per dir-ho d’alguna manera.

Aquesta moda és la de equiparar SEMPRE i en QUALSEVOL circumstància dos bàndols, quan estan enfrontats. Per ells sempre n’hi tant d’un com de l’altre. Si un és violent l’altre també ho és... i en el cas que no ho fos, doncs... “SEGUR que també ho serà”. Apa, entoma-la!

Una mirada un poc crítica veurà aviat que no és cap exercici de raonament: és una simple fal·làcia per escombrar cap a casa i simular una pretesa objectivitat.

Deia que en els darrers temps està en voga, i això no vol dir que l’artifici no vingui de lluny. Només cal veure la visió que transmeten els manuals d’història del Règim del 78 sobre la Guerra Civil Espanyola, que ràpidament va ser assumida i difosa per la cultura: novel·les, sèries, cinema...

El discurs oficial diu que era una guerra entre iguals... és més, entre germans. L’any passat es va estrenar la pel·lícula catalana “Ebre, el bressol de la Batalla”. Doncs bé, l’actriu principal al cap de pocs segons d’entrevista al telenotícies ja va disparar el tòpic. Encara avui la sento “va ser una guerra entre germans”. El cap se’m va revoltar: “Guerra entre germans? Però què diu ara?”; “...entre germans de qui? ...els germans es comporten així?”

Es perfectament possible que hi hagués alguns casos aïllats de famílies dividides, però REDUÏR el conflicte a un brega familiar, amb el tot vessament de sang, la repressió i el dolor de tanta i tanta gent... em sembla molt i molt frívol. Aquells generals, capitans i fins i tot capellans genocides no tenien germans o tiets al bàndol republicà. I si els hi haguessin tingut... pobres d’ells.  La història post-Transició s’erra: voler pacificar o perdonar està bé,  però mentir amb aquest desvergonyiment és una mala base de la qual alçar-se.

No eren dos germans. Un dels bàndols era l’exèrcit: els militars (excepte la flota). L’altra la gent corrent: oficinistes, carnissers, carters, paletes, tramviaires, etc..

Un bàndol estava ben proveït d’efectius i armament, i del més modern. L’altra vivia bloquejat per les presumptes potències democràtiques de l’època i fins al final del conflicte es va nodrir d’homes i dones sense coneixements militars.

Aquell exèrcit traïdor (al jurament de fidelitat a la pàtria) van desembarcar a la Península assassinant, perseguint, violant, empresonant i reclutant a la força. Era una força aparentment imparable i això va disparar una reacció terrible en la rereguarda republicana, que en cap moment va estar al nivell de la feixista. Les matances de Badajoz, de Granada, de la carretera de Màlaga, de Gernika, el bombardeig constant de Barcelona... no van tenir cap parió (afortunadament) des del bàndol republicà. És que ni tant sols es va plantejar.

Com es pot pretendre que eren iguals? Que eren equiparables?

Bàsicament forçant la situació per fer-hi cabre la teva teoria d’equiparació automàtica, passant pel sobre de fets i dades. Eren equiparables perquè així ha de ser. I punt.

Si traiem el vel de l’equiparació i mirem els fets, la Guerra Civil espanyola va ser una carnisseria perpetrada per l’exèrcit espanyol contra la població civil. Va ser una festa dels aliats de Hitler per provar el seu armament i la seva falsa gallardia (que s’acabaria just quan es trobessin davant de militars professionals a la Segona Guerra Mundial). I encara pitjor: si al segle XIX en les innombrables guerres entre el govern central i els carlins (els que equivaldrien al bàndol nacional al 1936) en acabat el conflicte hi havia indults (i fins i tot incorporació d’oficials del bàndol perdedor a l’exèrcit oficiós), entre el 1939 i el 1978 això no va passar de cap manera. Va haver-hi un règim de terror incontrolat, una societat oprimida, fosca i trista on els guanyadors revengistes van humiliar, torturar i assassinar els perdedors gairebé fins al final. I no parlem de les famílies que encara tenen parents a les cunetes.

Insistim: eren dos bàndols iguals? Eren germans? DE CAP DE LES MANERES.

I ARA, A 27 DE SETEMBRE DE 2017, en plena acció repressiva de les forces d’ordre públic espanyoles seguim escoltant el llest de torn amb cançonetes per l’estil, en referència a l’equiparació del bàndol estatal i unionista amb el bloc independentista o tant sols el govern de la Generalitat. I aquesta aparent distància objectiva fa forat. Només cal sentir el típic indepe crèdul “en el nostre bàndol també ho hem fet malament...”. Tot falsa aparença de modèstia, uns grams d’ignorància i una baixa autoestima.

L’estat unionista, “ells”, han repartit el NO a tort i a dret. Ells han entorpit la discussió parlamentària amb demandes judicials. Ells boicotegen des del propi estat el creixement del país, coartant l’aeroport i el port de Barcelona i les infraestructures de comunicació. Ells han abusat del TC: fins i tot les decisions del parlament català que podrien ser legals al seu sedàs (i que són operatives en altres parlaments) ens les han tombat en aquella pantomima de tribunal. Ells reconeixen en la intimat haver-nos retallat la sanitat, la salut de tots, per pressionar. Ells ens porten milers de policies, que ixen dels seus pobles victorejats pels seus veïns per venir a reconquerir el Principat.

Front això... nosaltres què tenim. Urnes? Enganxines? Estelades? Gralles? Mossos indecisos? Un poc de tot això i... RES MÉS. Segur que tant és un bàndol com l’altre?

Set anys sortint al carrer centenars de milers de persones, amb ordre i cordialitat, fins i tot sense causar desperfectes ni brutícies innecessàries (a diferència de moltes celebracions esportives, inferiors en assistents). Al bàndol unionista ja hi comencem a comptar les manis feixistes, que a Barcelona en un sol cop van causar més víctimes i desperfectes que en tot aquest temps de moguda indepe. Segur que ens hi poden equiparar?

DONCS NO. A mi no em prendran el pèl. I espero que a vosaltres tampoc.

RAMON RIERA FONT

Jocs de mans i Llançament de pedres en teulat propi, dins el Discurs secessionista

Llegeixo amb tristor la nova publicació de  l’Institut d’Estudis Autonòmics, “Justícia i legalitat de la secessió. Una teoria de l’autodeterminació nacional des de Catalunya”. En tenir-ne noticia m’ha vingut una ràfega d’optimisme, que ha durat ben poc. En el seu epígraf 1.5.7 sobre els “drets històrics” (als quals dedica escassament dues pàgines) m’ha caigut l’ànima als peus. Resum: No són rellevants. De fet, fins i tot és discutible que tinguéssim un estat.

És ben bé que la Real Academia de la historia, l’agència borbònica de reconstrucció del discurs públic i del políticament correcte, pot estar contenta de la seva feina de desmuntatge de les identitats no-castellanes.

En Pau Bossacoma recull amb els braços oberts la teoria (encara discutida entre els historiadors) de què abans del Tractat de Westfàlia (1648) no es pot parlar d’estats. Però és que, a més, hi passa per sobre sense ni tant sols entrar-hi. Al 1648 el Principat i Comtats (com el Regne de València i el Regne de Mallorques) tenien legalment vigents les seves estructures i sistema polític; encara que aleshores Catalunya s’hagués vinculat al regne de França, i que les seves institucions estiguessin condicionades pel context bèl·lic de la guerra amb Castella.

Encara més: un cop finalitzada la guerra dels Segadors, al 1652, les estructures polítiques i jurídiques del Principat es van mantenir —intervingudes, això si—i no foren abolides fins al 1716. Unes estructures que —recordem— tenien 433 anys d’existència, pel cap baix. I què és això? Pols?

Au va, home! ...si fins les cançons d'aquell moment tenien ben clar on es coïen, de veritat, els llonguets (escolteu aquí).

Així... ¿només podem anomenar “estats” a les organitzacions polítiques nascudes després de 1648? Em sembla poc consistent, sincerament. Més aviat selectiu i tendenciós per afavorir aquells Estats-Nació que tants pobles tenen amarrats dins les seves pútrides entranyes.

I una nota més sobre el llibre: Després de dir que el factor històric no importa,  ens regala més de seixanta pàgines sobre Primeres i Segones Guerres Mundials i altres referències al passat. Evidentment aquell passat on estàvem fagocitats dins el regne borbònic de la Castella gran (eufemísticament dit “Espanya”).

De mica en mica aquest discurs ja no em sorprèn, considerant el context i les autoritats que promocionen aquest treball: els de la procrastinació política de regust poltrònic. També dels profetes del nou estat català(?) en forma de mini-Espanya Chupiguay: sense identitat, sense llengua, sense sang (en tant que autoestima), ni instint de defensa pròpia. Un paradís de seques amb botifarra on les fonts rajaran ratafia amb finito i ballarem sardanes interpretades amb djembé, regalant-nos amb el català infecte de Víctor Amela. Ja hi ha la polèmica amagada de la relegació a un segon pla la llengua pròpia del país: el català. Ara sembla que també s’estimula i es recompensa (perquè aquest assaig va rebre ex aquo el V Premi Josep Maria Vilaseca i Marcet) el cultiu de la desmemoria, o els jocs de mans i llançament de pedres en taulat propi.

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

Té certa retirada a la construcció que van fer els pares de la pàtria al segle XIX, aquells que acabarien configurant criatures polítiques com la Lliga Regionalista i companyia. Una gent que va orquestrar la reprogramació de l’imaginari col·lectiu, oferint la imatge d’un país d’indústries i botiguers que menystenia conscientment el seu passat combatiu. Una operació que tant sols va aconseguir que els altres ens seguissin apallissant i exterminant, mentre obteníem el vergonyós rèdit de ser vistos com una colla d’interessats i covards per una part important de l’opinió pública exterior.

Sense memòria no es pot construir res de bo. I el passat és per poar-lo, en tot allò que tingui de positiu. No per amagar-lo o fer-lo bonic a la manera de veure d'ara. La futura república s’ha de basar per damunt de tot en la voluntat democràtica del poble de Catalunya, és cert, però també en la llengua i (encara que sigui en segon terme) en la consciència del nostre passat i d’aquelles formes polítiques que vam saber trenar i de les que podem estar prou orgullosos. D’aquí la importància d’afinar-ne una visió correcte, ni massa abatuda ni massa triomfalista.

Els promotors de la mini-Espanya Chupiguay són brodats al perfil que denunciava Erik Hobsbawm al 1995, parlant de les generacions de finals del segle passat. Ho trobareu en el capítol introductori de la seva obra “Visión panorámica del Siglo XX”:

La destrucció del passat, o més aviat dels mecanismes socials que vinculen l’experiència contemporània de l’individu amb els de les generacions anteriors, és un dels fenòmens més característics i estranys de les acaballes del segle XX. En la seva major part, els joves, homes i dones, d’aquest final de segle creixen en una mena de present permanent sense cap mena de relació orgànica amb el passat del temps en què viuen.

(traducció pròpia a partir de la citada edició castellana)

Un present, desgraciadament, massa amic de la ignorància i la diversió estèril i efímera. Un adob feble i adulterat de ben segur que no farà gaire bona collita.

Si us plau, no permeteu que ens prenguin el pèl!